la tribuna

La hipnosi social

Per a Zapatero el transcendent és narcotitzar la societat, i així allunyar la temptació de pensar o raonar

Si les comunitats que més cotitzen tanquen indústries, qui mantindrà l'«estat de beneficència»?

No resulta fàcil expo­sar l'estra­nya sen­sació dels dies que pas­sen sense que res suc­ce­eixi, encara que els temps per­fi­len la vida cap al pit­jor, la decadència. Con­tem­plar una família –i d'això en sabem de sobres a Cata­lu­nya–, que sobre­viu, o mal­viu, venent el seu patri­moni here­tat, hau­ria de pro­vo­car un esce­nari de reac­ci­ons fami­li­ars i de l'entorn. Conei­xe­dors com som d'aque­lla peremptòria tra­dició de les ter­ce­res gene­ra­ci­ons, des­cen­tra­lit­za­do­res de la for­tuna here­tada, entenc que s'hau­ria de rece­lar de l'esta­tisme estoic de tants enfon­sa­ments patri­mo­ni­als i de l'eco quasi nul d'aque­lles heca­tom­bes indus­tri­als que ame­na­cen Cata­lu­nya, país indus­trial per excel·lència, amb la depre­ci­ació del seu PIB i el silenci dels anyells, que pas­tu­ren els prats i els ros­tolls amb una estúpida ignorància del seu destí final: l'escor­xa­dor. Aquesta és una soci­e­tat d'anyells nar­co­tit­zats, enga­nyats, esta­fats. Ens han nar­co­tit­zat aquells polítics que men­tei­xen i men­tei­xen, o es cons­tru­ei­xen el seu hiperu­rani per gau­dir del salari men­tre veuen com els ciu­ta­dans mal­vi­uen, o s'hi aco­mo­den, de la sub­venció, de la peo­nada, de l'atur sub­si­diat o de l'escassa pensió. És la hip­nosi que ha creat para­do­xal­ment l'estat del benes­tar.

Les xifres de l'atur ator­dei­xen, però res no es mobi­litza, men­tre els sin­di­cats exhi­bei­xen la seva poca ver­go­nya de mer­ce­na­ris del govern. Arri­barà sens dubte l'atur als cinc mili­ons en menys d'un any, però no fal­tarà el mannà per a aquells pre­vin­guts anyells de la resig­nació estúpida que con­du­eix tan sols a la decadència. Si fos d'una altra manera, les sub­ven­ci­ons i sub­si­dis cre­a­rien riquesa, desen­vo­lu­pa­ment i inversió. Només cal fer una ullada a l'Anda­lu­sia d'avui, proveïdora de gover­nants i polítics d'esquer­res, que nodreix l'emi­gració, la indolència, o viure a compte dels vots. On queda la ini­ci­a­tiva, l'esforç, el gust pel risc? Si les auto­pis­tes són gratuïtes, si els AVE són pri­mer per a ells, si els soci­a­lis­tes els asse­gu­ren el sub­sidi tan sols anant a votar, qui es moles­tarà a assu­mir ris­cos? Aquest para­digma és avui uni­ver­sal a l' Espa­nya deca­dent de Zapa­tero. Qui millor conei­xerà aquest art de viure a costa del pres­su­post, amb deute històric inclòs (?), que el senyor Cha­ves? Doncs Cha­ves al govern, a pas­tu­rar la política ter­ri­to­rial, men­tre uns altres no con­ce­ben tot allò que s'esdevé a la terra dels sub­ven­ci­o­nats, aque­lles comu­ni­tats que nodrei­xen el fisc, de les quals flu­ei­xen les sub­ven­ci­ons i sub­si­dis: Cata­lu­nya, la Comu­ni­tat Valen­ci­ana i Madrid són les que han creat un nom­bre major d'atu­rats en el trist balanç del pri­mer tri­mes­tre de 2009; per la qual cosa la pers­pec­tiva dels qua­tre mili­ons d'atu­rats s'ha anti­ci­pat nou mesos, en con­tra­po­sició a les pre­vi­si­ons embri­a­ga­do­res d'aquest des­go­vern.

Rao­na­ment fàcil i lògic: si els que més cotit­zen a l'erari públic tan­quen les seves indústries i tre­uen al car­rer els seus tre­ba­lla­dors, qui cotit­zarà per man­te­nir l'estat de bene­ficència? Més deute públic? Pobres néts! Menys desen­vo­lu­pa­ment i inversió pública, que ha de gene­rar crei­xe­ment? Aquesta és l'equació, ja que ningú no dóna el que no té; i a aquest país dels àcids desen­ganys aviat ni li que­da­ran fàbri­ques per tan­car, ni les mame­lles podran alle­tar tant ciu­tadà inac­tiu.

El que en un altre temps es deno­mi­nava classe pas­siva, que s'ali­menta d'aquells que tre­ba­llen en una pro­porció 2x1. És a dir, dos que cotit­zen i un que és pen­si­o­nista i sus­ten­tat per l'estat del benes­tar. En aquests moments, si als 4 mili­ons d'atu­rats se li sumen 8,4 mili­ons de pen­si­o­nis­tes, el resul­tat és de 12, 4 mili­ons de per­cep­tors. Pel con­trari, la decrei­xent xifra dels que encara tre­ba­llen i tenen sou i, per tant, cotit­zació, no passa dels 19 mili­ons: on queda l'equació del 2x1? En la millor de les hipòtesis, al vol­tant de l'1,6. És que no tenen la raó, per tant, el gover­na­dor del Banc d'Espa­nya, Fernández Ordóñez, o el comis­sari euro­peu Almu­nia, tots dos del PSOE, quan qüesti­o­nen la sos­te­ni­bi­li­tat del sis­tema social?

La cons­ter­nació del govern en aquest cas va ser tran­sitòria. Zapa­tero i els seus asses­sors només ente­nen el llen­guatge ambigu, fal­se­jat o cínica­ment men­ti­der. Per a ells allò trans­cen­dent i política­ment social és nar­co­tit­zar la soci­e­tat, hip­no­tit­zar els ciu­ta­dans, i així allu­nyar la temp­tació de pen­sar o rao­nar. Ens hem de tor­nar man­sos com els anyells que van a l'escor­xa­dor. Es pot espe­rar una altra res­posta dels medi­o­cres, d'aquells que cre­uen i prac­ti­quen l'ètica de la rela­ti­vi­tat?

Algú va cri­dar en aquest país davant de Fer­nando VII: «¡Viva las cade­nas!» Alguns, avui en dia, les por­ten al seu cer­vell. Ens hem d'ofe­gar, no pen­sar que és per­niciós.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.