Coses de l'idioma

Grècia i Espanya, líders europeus en monolingüisme, encapçalen la llista d'estats amb més gent que només sap una sola llengua, la seva, i en desconeix totes les altres. Són els països d'Europa amb més ciutadans ignorants, des del punt de vista idiomàtic, més refractaris a altres realitats lingüístiques, més impermeables a la diversitat idiomàtica, més tancats i aïllats, lingüísticament parlant. A Catalunya, qui menys llengües sap en parla o n'entén dues. Amb Luxemburg, som l'únic país europeu amb tres llengües oficials en el mateix territori (català/espanyol/occità) i no hi ha avui cap catalanoparlant que, sense moure's de casa, sigui monolingüe i sàpiga parlar només català. Qui parla català sap parlar també espanyol, francès o italià, segons on visqui.

La reacció cavernícola del PP davant l'ús del català al senat és perfectament coherent amb la visió monolingüe, monocultural i mononacional que sempre ha estat hegemònica a Espanya i, quan no, apareix com una concessió exòtica que costa diners. El que mai no es diu és que els costa per culpa dels ignorants, dels senadors espanyols que només parlen la seva llengua. Quan així ho fan, per als nostres no cal que gastin ni un euro de pressupost, perquè nosaltres la seva la sabem i bé. Aquesta és la diferència. Si aprenen idiomes, si fan l'esforç intel·lectualment no desproporcionat d'entendre els altres, no caldrà que entre tots els paguem el manteniment de la seva ignorància.

És significatiu el seu concepte de normalitat. “Això no és propi d'un país normal”, diuen sense avergonyir-se'n, mentre veuen els seus senadors amb auriculars. El que no és normal és tenir senadors que només parlin una sola llengua, ministres de cultura que ignorin tres de les quatres llengües oficials de l'Estat, si no és que són catalans, bascos o gallecs, o caps d'estat o de govern en igual situació. L'arrogància analfabeta menysté, en nom de l'estalvi, l'ús d'auriculars, útils només als que no saben idiomes: ells.

Les llengües comuniquen però també simbolitzen. Ho saben al Parlament Europeu, amb 23 llengües oficials, més de la meitat de les quals menys parlades que la nostra. Els eurodiputats saben anglès o francès, però cap d'ells no renuncia a usar la seva llengua per més que, si aquests dos idiomes hi fossin els únics emprats, ens estalviarem molts diners al cap de l'any.

La constitució tan sols esmenta una sola llengua: “el castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat”. El tractament del tema hi és tan al·lucinant que, per a altres oficialitats, remet al que acordin els estatuts d'autonomia, però, en no mencionar cap altre idioma, què hauria passat si en algun d'aquests s'hagués declarat el bretó, l'àrab o el xinès també com a oficials? Doncs que seria plenament constitucional...

Ja fa temps que han posat en circulació conceptes polítics, disfressats de científics o de legals, com ara “llengua comuna” o l'esotèric “comunitats amb llengua pròpia”. És que n'hi ha alguna que no en tingui? Quina és la llengua pròpia de Madrid o Cantàbria? No en tenen, què hi parlen, són muts? Cada estat ha aconseguit l'oficialitat de la seva llengua a la UE i la nostra no ho serà mai, mentre no tingui estat. Espanya mai no l'ha assumida com a pròpia, ni emocionalment, ni políticament, ni jurídicament. Ells ja tenen la seva i se'n preocupen. El que no és normal és esperar-ne una altra cosa. Com deia aquell savi espanyol, “lo que no pué sé, no pué sé, y ademá é impossible”. Doncs això.