Articles

Els meus herois

Els meus herois són els homes i dones que ani­ran a les llis­tes de les muni­ci­pals del 22 de maig. Encara ho seran més aquells que ocu­pin res­pon­sa­bi­li­tats de govern, alcal­des o regi­dors que hau­ran de ges­ti­o­nar uns ajun­ta­ments amb les arques més bui­des de la història recent i, con­tra­dictòria­ment, amb els majors com­pro­mi­sos i exigències de ser­vei públic.

Quan els ajun­ta­ments patei­xen més que mai la cai­guda dels ingres­sos i quan les reta­lla­des d'altres admi­nis­tra­ci­ons són bru­tals, els homes i dones que són als ajun­ta­ments esde­ve­nen ser­vi­dors públics autèntics, per­so­nes que assu­mei­xen un repte monu­men­tal. Man­te­nir l'ajun­ta­ment, el con­sell comar­cal i, fins i tot, la dipu­tació per ges­ti­o­nar la reta­llada, admi­nis­trar l'espai públic i inter­ve­nir sobre la com­ple­xi­tat social que ens ha tocat viure demana un sacri­fici que no tot­hom està dis­po­sat a accep­tar i que massa sovint retorna amb la demagògia del “tots els polítics són iguals”.

Alcal­des i alcal­des­ses que dig­ni­fi­quen el muni­ci­pa­lisme català, un dels pun­tals de les con­ques­tes que ha vis­cut aquest país des del res­ta­bli­ment democràtic. No parlo només dels pri­mers alcal­des democràtics carismàtics que van mus­cu­lar la política cata­lana. Em refe­reixo a gent que no ha fet res més que tre­ba­llar per la seva població, amb tota l'evo­lució històrica que això com­porta: des de la cons­trucció urbana per posar fi a la fos­cor del fran­quisme fins a l'actual crisi de con­fiança que no s'arre­gla amb tot­xos.

El 1984 Felipe González va dir que el finançament ideal hau­ria de ser 50% de l'Estat, 25% de les comu­ni­tats autònomes (això inclou Cata­lu­nya) i el 25% res­tant per al món local, que engloba ajun­ta­ments, ens comar­cals i dipu­ta­ci­ons. Doncs pràcti­ca­ment tres dècades després, el pastís de la des­pesa pública del món local no arriba al 15%, és d'un 13%. Molt lluny d'aquell horitzó, i no obs­tant això aquests dies els alcal­des s'han de sen­tir dir que mal­gas­ten o que cal­dria supri­mir muni­ci­pis. Quan alguns poders apun­ten als ajun­ta­ments –i també a la Gene­ra­li­tat–, mal­pen­sin i pre­gun­tin quina mag­ni­tud de la tragèdia és culpa de l'Estat i quina dels muni­ci­pis. Si us plau!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.