Articles

La llibertat de protestar

“S'ha fet el més difícil, fer caure dues dictadures amb tots els seus aparells militars, policials i polítics. Però s'ha fet sense cap mena de lideratge i sense un relat [...] i la història ens diu que aquests forats negres de les revolucions sempre són ocupats pels que practiquen l'instint del poder”

Quan els daus d'una revo­lució comen­cen a rodar no se sap on anirà a parar tot ple­gat. El misto que ha encès la pira social que ha fet caure dues dic­ta­du­res al nord d'Àfrica segueix este­nent les fla­mes a països tan dis­tants i dife­rents com l'Iran, Algèria, el Mar­roc, Jordània, el Iemen i també Pales­tina. Què tenen en comú aquests estats sac­se­jats per revol­tes inci­pi­ents o gene­ra­lit­za­des? Una falta de lli­ber­tat i una pobresa endèmica.

La cai­guda de Mubàrak no ha atu­rat les pro­tes­tes al Caire. Es pas­sen comp­tes a la poli­cia, que sem­pre està a les ordres dels dic­ta­dors per fer la feina bruta. Es demana feina i sous dig­nes. El trans­port públic és ine­ficaç i el pri­vat és del tot insu­fi­ci­ent. La pols entra als pul­mons de mili­ons d'àrabs i musul­mans que estan poc fami­li­a­rit­zats amb l'asfalt. L'edu­cació no dóna l'abast en una soci­e­tat en què més de la mei­tat de la població té menys de 25 anys. El que ha pas­sat a Tunísia i a Egipte és que la gent ha tro­bat un pre­text per pro­tes­tar mas­si­va­ment. Han vist que part dels seus infor­tu­nis eren res­pon­sa­bi­li­tat dels que mana­ven sense retre comp­tes a ningú, de la cor­rupció dels seus entorns, del nepo­tisme de les famílies del nucli dur de poder, de l'engany con­ti­nuat de règims sense cap legi­ti­mi­tat. Han sor­tit al car­rer, han pro­tes­tat sense por i han fet caure governs que sem­bla­ven invul­ne­ra­bles.

L'efecte dominó que es pro­jecta a tants països del nord d'Àfrica i el Pròxim Ori­ent no serà ideològic o religiós, com hem pen­sat tant de temps, sinó revol­tes con­tra sis­te­mes que escla­fen els interes­sos més vitals dels ciu­ta­dans. No és el mateix el que ha pas­sat a Tunísia i el que ha fet caure Mubàrak. Les pro­tes­tes de l'Iran o el Iemen no tenen con­no­ta­ci­ons ideològiques sem­blants. Els que es mani­fes­ten són per­so­nes que veuen com els seus pobles tenen accés a totes les ober­tu­res que faci­li­ten les noves tec­no­lo­gies i les seves capa­ci­tats per comu­ni­car-se entre ells i tenir accés al que passa a la resta del món. Han vist com Al Jaze­era no diu exac­ta­ment el mateix que la CNN o la BBC. S'han guiat per la tele­visió que emet des de Qatar i s'han vist pro­te­gits per les càmeres que dona­ven en directe el que estava pas­sant les vint-i-qua­tre hores a la plaça Tah­rir del Caire, amb comen­ta­ris que ana­ven en la direcció de fer fora els dic­ta­dors, i no amb les cau­te­les de les cade­nes occi­den­tals que seguien el dis­curs cau­telós de governs i soci­e­tats d'Europa i dels Estats Units. Al Jaze­era ha gua­nyat la bata­lla infor­ma­tiva de les revol­tes nord-afri­ca­nes.

S'ha gua­nyat el dret a pro­tes­tar i el dret a fer caure governs a cops de mani­fes­ta­ci­ons. S'ha fet el més difícil, que és fer caure dues dic­ta­du­res amb tots els seus apa­rells mili­tars, poli­ci­als i polítics. Però s'ha fet sense cap mena de lide­ratge i sense un relat que doni sen­tit a unes revo­lu­ci­ons que dei­xen molts buits per omplir. I la història ens diu que aquests forats negres de les revo­lu­ci­ons sem­pre són ocu­pats pels que prac­ti­quen l'ins­tint del poder, com ho demostrà Napoleó fa dos segles, els aia­tol·làs dels anys 80 a l'Iran o els bol­xe­vics a Rússia davant del desor­dre i la feblesa dels men­xe­vics.

És arris­cat fer pre­vi­si­ons sobre el que pas­sarà en els pro­pers mesos. Crec que era Key­nes qui deia que mai passa l'ine­vi­ta­ble sinó l'impre­vist. Ho dic després de molts anys de tran­si­tar oca­si­o­nal­ment per molts països de la regió. Recordo una vegada a mit­jan anys vui­tanta que el règim de Tehe­ran, en guerra amb l'Iraq de Sad­dam Hus­sein, em con­vidà a una expe­dició periodística per pre­sen­ciar l'avenç de les tro­pes ira­ni­a­nes cap a ter­ri­tori ira­quià. Res de res. Al cap d'uns quants mesos foren els ira­quians els qui m'inclo­gue­ren en una expe­dició sem­blant però al revés. Res de res. La rea­li­tat fou que més d'un milió de per­so­nes mori­ren en la guerra entre l'Iran i l'Iraq. Curi­o­sa­ment, els nord-ame­ri­cans ana­ven a favor de Sad­dam Hus­sein perquè el que volien era fer caure el règim dels fona­men­ta­lis­tes islàmics de Tehe­ran que encara avui des­a­fien Was­hing­ton amb l'amenaça de dis­po­sar de la bomba nuclear. Durant aque­lla guerra absurda vaig visi­tar sis vega­des els dos països. El que mai no m'hau­ria pas­sat pel cap és que uns anys després un pre­si­dent nord-ame­ricà, George W. Bush, orga­nit­za­ria una invasió de l'Iraq amb el fals pre­text que el seu dic­ta­dor emma­gat­ze­mava armes de des­trucció mas­siva. Ja conei­xen la història i la seva trista tra­jectòria, que encara no ha aca­bat.

Vivim temps de velo­ci­tat incon­tro­lada de can­vis. Les revol­tes de les últi­mes set­ma­nes són secu­lars i no fona­men­ta­lis­tes com ens pensàvem que podia pas­sar si que­ien els dic­ta­dors amics que feien de tap perquè el ter­ro­risme inter­na­ci­o­nal no s'estengués pel món occi­den­tal. A l'Iran, per exem­ple, els que pro­tes­ten ho fan con­tra un règim que és la icona del fona­men­ta­lisme que començà amb la revo­lució de 1979 a Tehe­ran i que s'ha introduït en el dis­curs polític de grups com Hamas que, para­do­xal­ment, ha gua­nyat unes elec­ci­ons democràtiques. D'aques­tes revo­lu­ci­ons en marxa no en sabem el recor­re­gut imme­diat. El dret a pro­tes­tar no el paren ni el rei de Jordània ni el dic­ta­dor del Iemen ni Kha­me­nei des de Tehe­ran. Però què vindrà després de les revol­tes de la pro­testa? No ho sap ningú. Però el que sí que es pot afir­mar és que o bé s'omple el buit dels dic­ta­dors amb pro­pos­tes rea­lis­tes que satis­fa­cin les mínimes peti­ci­ons de lli­ber­tat i progrés, o bé arri­ba­ran altres dic­ta­dors que en nom de l'ordre, de la religió o de qual­se­vol altre fac­tor segui­ran escla­fant les ambi­ci­ons de lli­ber­tat i dig­ni­tat que tenen els pobles.

Com s'ha demos­trat a l'Iraq i a l'Afga­nis­tan, la força de les armes i les tro­pes és del tot insu­fi­ci­ent per impo­sar un cert ordre en soci­e­tats des­ba­lles­ta­des per la seva acci­den­tada història, que en el segle pas­sat ha vol­gut ser dibui­xada per les potències occi­den­tals com a con­seqüència del des­mem­bra­ment dels impe­ris euro­peus en aca­bar la Gran Guerra. Cal tenir molt pre­sent la joven­tut de tots aquests pobles antics, davant el pro­gres­siu enve­lli­ment d'Europa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.