Articles

UT/UDA

Santamaria

T'has que­dat a mig camí, Santi San­ta­ma­ria, i vés a saber quan­tes polèmiques i dis­pu­tes encara podies haver apor­tat. En els dar­rers anys, la veri­tat és que no et ren­dies mai; que si el Fer­ran Adrià feia ser­vir pro­duc­tes químics, que si t'esti­ma­ven més a Madrid que no pas a la terra que tu esti­ma­ves, que si això teu era una secta que no cobrava copy­right, a diferència d'altres sec­tes culinàries... Sem­pre ens tenies dis­tret, amb la teva fran­quesa tor­ren­cial.


Has anat allà on no calen ni fogons ni estómacs, i què hi farem, ens has dei­xat sols davant del teu rival, en un moment en què podies haver recu­pe­rat el pei­xet que li vas cedir. La vida és així de tirànica; et porta al cim i et fa el pri­mer dels xefs amb estre­lles, després et fa estre­llar, i quan sem­bla que torna a des­pun­tar l'astre, la vida t'aban­dona. A causa d'una indis­po­sició, que sem­bla una mala jugada però que, pen­sant-ho bé, és com sem­pre hau­rien de morir els bons cui­ners expe­ri­men­tals.


Quan jo era un nano, els maîtres esta­ven con­dem­nats a la rebo­tiga, al rebost i a la cuina, i els únics pro­ta­go­nis­tes del res­tau­rant eren els que seien a l'altra banda, els senyors. Fa uns anys es va inver­tir l'equació, fins al punt que avui els cli­ents fan l'aspecte de figu­rants secun­da­ris en l'espec­ta­cle. En bona part, aquesta inversió es deu a la teva feina pio­nera, i t'hem d'agrair el canvi. Perquè en el fons, el mes­tre ha de ser el que pro­du­eix, no pas el que con­su­meix. Gràcies per recor­dar-nos que sense esforç, talent i cre­ació, no hi ha estre­lles.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.