Opinió

Vinader, el periodisme sense censura

Actu­al­ment no hi ha un peri­o­disme refe­ren­cial. És, majo­ritària­ment, reve­ren­cial. Ho sen­ten­cia el peri­o­dista i direc­tor de docu­men­tals Xavier Mon­tanyà, i des­taca que Xavier Vina­der en seria l'excepció. El seu equi­val­dria a un peri­o­disme valent que no s'age­no­lla ni s'auto­cen­sura. Xavier Vina­der i Sánchez (Saba­dell, 1947) és un nom que qual­se­vol estu­di­ant de l'apas­si­o­nant i mal­gas­tada pro­fessió periodística hau­ria de tenir pre­sent. Un d'aquells per­so­nat­ges incòmodes, que fan coïssor al poder, del color que sigui, perquè han entès el sig­ni­fi­cat més pro­fund de la seva feina. Li han plo­gut pre­mis i el dar­rer home­natge ha estat a la Facul­tat de Comu­ni­cació Blan­querna, on ell, sense cofois­mes ni fal­ses modèsties, ha fet saber que quan era un jove peri­o­dista la moral que reg­nava a les redac­ci­ons era la del “com­bat”. Vina­der és un dels més impres­si­o­nants llui­ta­dors que la lli­ber­tat d'expressió té com a ali­ats. Explica que el peri­o­disme del post-fran­quisme imme­diat era un vigi­lant per­ma­nent de l'estruc­tura del poder. No com ara, que s'ha fet amo el peri­o­disme de dos­sier, dis­pli­cent, veu del seu amo, afònic quan es tracta de ser veraç i just. La cen­sura, explica Vina­der, va anar des­a­pa­rei­xent en el temps de la dic­ta­dura. Però era la Cen­sura, amb majúscu­les. Ara con­ti­nua havent-hi una figura “més peri­llosa”, la cen­sura “invi­si­ble, pragmàtica i ambi­en­tal que tots ens empas­sem com cara­mels de menta”. És la del “política­ment cor­recte”, la d'“això no toca, o això sí que toca”, la de “ja saps on estàs tre­ba­llant”, o la de “sabem que hi ha marro però millor no ficar-s'hi”. Per a Vina­der, avui el peri­o­disme s'encara a una “manca de curi­o­si­tat” i a un crei­xent “desig d'agra­dar al poderós”.

L'art del peri­o­disme és pre­gun­tar, repre­gun­tar, con­tra­pre­gun­tar i inqui­e­tar el poder sem­pre, i ser un caçador, un cer­ca­dor d'històries, des­taca aquest incan­sa­ble repor­ter. El peri­o­dista Xavier Vina­der ha des­ta­pat casos de cor­rupció. Ha obert arma­ris d'on han sor­tit cadàvers ama­gats. Ha patit dos atemp­tats. Ha estat cen­su­rat. Per­se­guit. Però sobre­tot ha estat lle­git, admi­rat. Imi­tat. Pot­ser si tornés enrere es plan­te­ja­ria les coses d'una manera més pau­sada i menys ago­sa­rada però està con­vençut que ha fet el que calia fer per dei­xar un món més vivi­ble. Però defensa la consciència que el peri­o­disme abans era real­ment un “ser­vei públic”, on hi havia tre­ball en equip, “no com ara, que les empre­ses fomen­ten la com­pe­ti­ti­vi­tat”. Parau­les com exclu­siva o scoop no tenien sen­tit per a Vina­der i els seus col·legues, que el que volien quan infor­ma­ven de ter­ro­risme o cor­rupció era que la gent s'assa­bentés de què pas­sava.

Vina­der, que ha pre­si­dit Repor­ters sense Fron­te­res, està impli­cat amb el grup Zeta des dels anys setanta. El 1979, dos repor­tat­ges seus a Inter­viu van des­ta­par les mani­o­bres de grups d'extrema dreta al País Basc. ETA va assas­si­nar dues per­so­nes cita­des en els seus arti­cles. Ha tas­tat la presó. I l'exili. Vina­der sap que el peri­o­disme no és innocu. No s'ha que­dat al seu Saba­dell natal, sinó que ha estat a la guerra. A Afga­nis­tan. A Rússia. A Xina. I sap, i creu i pre­dica, que “en peri­o­disme no s'hi val tot”. No sense un punt irònic, Jordi Évole, que ha tre­ba­llat molt temps al cos­tat de Vina­der, pro­posa que a les facul­tats de peri­o­disme s'inclo­gui una nova matèria. Duria aquest nom: Vina­de­risme.

Un peri­o­disme del bo, d'aquell que crea “bas­ti­ons de resistència davant de la bana­lit­zació impe­rant” per tal d'“enfor­tir amb rigor ètic les ona­des dels nous pro­fes­si­o­nals”, a qui cal veure “blin­dats con­tra el desànim”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.