Articles

L'endemà del dissabte

Camp.

Me'n recordo bé, de l'estació de Camp de Tar­ra­gona: el blau suau del sos­tre majestuós, el petit exèrcit d'emple­ats tan uni­for­mats com atents, i la luxosa cafe­te­ria, far­cida d'uns ficus exòtics que fan goig. Em va sor­pren­dre, doncs, que les dues vega­des en què he fet ser­vir aquesta estació idíl·lica, era l'únic pas­sat­ger.

Xais.

M'ha sorprès encara més que a la Renfe, tot i que s'ha vist amb cor de cons­truir l'equi­va­lent fer­ro­vi­ari del Palau de l'Òpera de Syd­ney a l'Alt Camp, ni li ha pas­sat pel cap de posar una nova capa de pin­tura a la sauna gris-gro­guenca que és l'estació de Pas­seig de Gràcia o la cla­ve­guera sobre­di­men­si­o­nada que és la de Clot-Aragó, per esmen­tar dues esta­ci­ons cata­la­nes en les quals, lluny de ser l'únic viat­ger, sem­pre he estat envol­tat de ramats sen­cers d'altres usu­a­ris.

Bel.

Ara que he lle­git l'assaig recent Espa­nya, capi­tal París, de l'eco­no­mista Germà Bel, la meva sor­presa ha aca­bat com el rosari de l'aurora. Es veu que la funció prin­ci­pal de l'AVE –el tren que passa cada dia per Camp de Tar­ra­gona sense que ningú se n'adoni– no és millo­rar la mobi­li­tat dels ciu­ta­dans sinó con­nec­tar Madrid amb totes les capi­tals de província, seguint un model fer­ro­vi­ari radial plas­mat l'any 1855, que té els seus orígens en els camins reials cons­truïts el 1720. És a dir, en comp­tes de seguir les rutes més comer­ci­al­ment via­bles, les línies de l'AVE no són res més, en el fons, que una metàfora metàl·lica de la uni­tat de l'Estat espa­nyol. (Fins i tot la línia més usada –Bar­ce­lona-Madrid– hau­ria de tenir 4 mili­ons de pas­sat­gers més cada any, per no patir el dèficit que pateix). És per això que aquest TGV de nom iden­ti­tari –que ens ha cos­tat 30.000 mili­ons d'euros fins a la data (el doble de les inver­si­ons en aero­ports durant l'última dècada)– té unes pèrdues anu­als de 400 mili­ons, que els con­tri­bu­ents (i a Cata­lu­nya, sabem prou bé què vol dir con­tri­buir) hem de sufra­gar al bell mig d'una de les pit­jors cri­sis econòmiques de l'última centúria, men­tre les línies que fem ser­vir cada dia, dei­xats de la mà de l'Adif, s'ava­rien set­mana rere set­mana. Fa anys que corre aque­lla broma que diu que val­dria la pena acon­se­guir la inde­pendència tan sols per poder des­fer-nos de la Renfe. Per als lec­tors del senyor Bel, si més no, no es tracta de cap broma, sinó d'una neces­si­tat de pri­mer ordre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.