Articles

La col·leccionista

Llach, porta'ns a Ítaca

Fa unes set­ma­nes, al pro­grama Diven­dres, de TV3, em van dema­nar –a mi i a la resta de col·labo­ra­dors que fem la taula dels dimarts– que diguéssim quin seria, per nosal­tres, el “català per­fecte”. Era una manera de dir-ho, a propòsit dels elo­gis cada vegada més ence­sos que rep últi­ma­ment l'entre­na­dor del Barça, Pep Guar­di­ola. Vaig començar per dir que ningú no és per­fecte –ni en Guar­di­ola!– i després vaig pro­po­sar Lluís Llach com el català que, actu­al­ment, podria reu­nir les millors qua­li­tats per repre­sen­tar-nos. Fa tants anys que admiro en Llach que m'estimo més no comp­tar-los. L'admiro pel seu talent com a músic, per la seva tra­jectòria artística, cohe­rent i com­pro­mesa, per la seva impli­cació opor­tuna i valu­osa en els assump­tes públics, per la seva reti­rada ele­gant dels esce­na­ris feta en el moment i de la manera que ha desit­jat, pel seu espe­rit lliure i soli­dari. Quan vaig dir tot això al Diven­dres ja feia mesos que em negui­te­java la situ­ació política del país i que lamen­tava que l'alè del 10 de juliol surés encara damunt dels nos­tres caps, sense que ningú fos capaç d'encar­ri­lar-lo i posar-lo en marxa. Però aquell dia, al Diven­dres, encara no es va encen­dre cap llu­meta que pogués il·lumi­nar la fos­cor del futur. La llu­meta es va encen­dre diu­menge pas­sat, lle­gint l'entre­vista a Lluís Llach que publi­cava aquest diari: “Quan hagi de fer el pas per entrar en política, que pot­ser l'hauré de fer, serà en el moment que jo cre­gui que hi estic obli­gat”, deia el músic de Ver­ges. Crec que no sóc l'única que lle­gint aques­tes parau­les va veure com s'obria una porta per a l' espe­rança (encara que la porta sigui lluny, i només s'hagi entre­o­bert lleu­ge­ra­ment, i que les fron­tis­ses hagin de gri­nyo­lar encara mol­tes vega­des). Llach donava alguna pista de per on hem de començar: “Cal un punt de tro­bada estratègic molt ampli, que va des de Pujol fins a Cas­tells”. Aquests últims dies, amb l'enso­pe­gada de Soli­da­ri­tat, ja ha que­dat clar que els dos requi­sits que neces­sita l'inde­pen­den­tisme –uni­tat i un líder sòlid– no ens vin­dran de l'esce­nari polític que tenim, així doncs, no deu ser el moment de bus­car una via dife­rent i ima­gi­na­tiva? No seria la pri­mera vegada que els poe­tes –Llach, i amb ell Martí Pol i Kava­fis– aca­ben guiant els des­tins d'un poble.

Lle­geixo que el pri­mer minis­tre de Mon­te­ne­gro, Igor Luk­sic, acaba de publi­car el volum de poe­sia Lli­bre del riure. Pot­ser anem pel bon camí.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.