Articles

Aresbank, història de libis

Tothom està d'acord en què el coronel Gaddafi
no és ni ha estat mai una persona honorable; altres, tampoc

Ares­bank és un banc espa­nyol que té la seu al Paseo de la Cas­te­llana de Madrid. El capi­tal per­tany a una enti­tat pública de Líbia, d'un 99,9%. El direc­tor, que per cert és català, ha decla­rat que el banc no és de Gad­dafi, i que no hi té béns. Ha obli­dat dir que, en un
règim tota­li­tari, tots els béns públics estan a la dis­po­sició del dic­ta­dor. Els que vàrem viure el fran­quisme ho sabem molt bé. La història de l'Ares­bank podria sem­blar diver­tida, però és ver­go­nyosa. Fun­dat el 1975, en vida del gene­ral Franco, es va tro­bar embo­li­cat en tota mena d'escàndols durant la dècada dels anys noranta. Els jut­ges madri­lenys es van fer un tip de regis­trar la seu del banc, bé per empai­tar els diners mai tro­bats de Luis Roldán –exdi­rec­tor gene­ral de la Guàrdia Civil–, pos­si­bles ope­ra­ci­ons de tràfic d'armes, i els diners de Filesa –ope­ració de finançament il·legal del PSOE–. No sé quin atrac­tiu devia tenir aquell banc.

Però l'ope­ració que m'interessa expli­car és la de la com­pra per Ares­bank, el 1984, del Banc Atlàntic, un banc català, ben cone­gut dels bar­ce­lo­nins pel seu gra­ta­cels a la Dia­go­nal, al xamfrà amb el car­rer Bal­mes, expro­piat el 1983, con­jun­ta­ment amb el con­junt de Rumasa. L'expro­pi­ació va ser una rucada i la pri­va­tit­zació una poti­ne­ria, tal com vaig dir la set­mana pas­sada. El banc va pas­sar a estar sota el con­trol del Patri­mo­nio Naci­o­nal, enti­tat admi­nis­trada pel fons de garan­tia de dipòsits (50% del Banc d'Espa­nya i 50% de la banca espa­nyola) i pre­si­dida per Juan Anto­nio Ruiz de Alda, el qual havia estat pre­si­dent de la inter­vin­guda Banca Cata­lana en nom del men­ci­o­nat fons de garan­tia. El govern espa­nyol, amb Felipe González a la pre­sidència i Miguel Boyer com a minis­tre d'Hisenda, aprovà la venda del banc als àrabs, al 75% sobre el preu nomi­nal de les acci­ons, que era una autèntic regal. Boyer estava nego­ci­ant ales­ho­res con­trac­tes petro­li­ers amb els països sub­mi­nis­tra­dors i li con­ve­nia tenir-los con­tents. Pocs dies abans de la reso­lució del Con­sell de Minis­tres a favor d'Ares­bank, Ruiz de Alda va anar a Lon­dres a visi­tar-los en una gestió que tot­hom inter­pretà com a prova que els havia ofert el banc en safata en nom del govern.

Els acci­o­nis­tes cata­lans del Banc Atlàntic, expro­pi­ats, pro­tes­ta­ren i acon­se­gui­ren que el jutge declarés que el valor de les acci­ons era del 174% i no del 75%, que era el que els havien pagat. Patri­mo­nio Naci­o­nal –o sigui l'Estat– en pagà la diferència. Aquesta actu­ació suposà una plusvàlua de 700 mili­ons de pes­se­tes per als com­pra­dors, que ales­ho­res eren els governs de Líbia i Kuwait. L'ope­ració va resul­tar rodona per a ells, ja que l'any 2003 ven­gue­ren la tota­li­tat del capi­tal del Banc Atlàntic al Banc Saba­dell per la bonica xifra de 1.500 mili­ons d'euros.

No estic aixe­cant cap tapa­dora, ni des­co­brint un secret d'altes finan­ces. Estic expli­cant un fet cone­gut, però no gaire aire­jat al seu moment. He pen­sat que seria bo recor­dar-lo en un moment en el qual tot­hom està d'acord en el fet què el coro­nel Gad­dafi no és ni ha estat mai una per­sona hono­ra­ble. I altres, tam­poc.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.