Articles

Gaddafi i nosaltres

“La connivència amb
els dictadors ha assegurat
a Occident el proveïment
de petroli i gas, però també ha propiciat el naixement d'Al-Qaida”

“Han sigut uns moments de somni; ara ens hem de pre­pa­rar per al mal­son dels pròxims dies”. Així s'expli­cava un dels opo­si­tors a Gad­dafi a l'enviat espe­cial de TV3 a Tubruq poques hores després que el Con­sell de Segu­re­tat de l'ONU aprovés la reso­lució que per­met la inter­venció inter­na­ci­o­nal a Líbia. És tan llarga la llista de des­lle­ial­tats i com­por­ta­ments ver­go­nyants que Occi­dent ha tin­gut amb els ciu­ta­dans que han llui­tat per la lli­ber­tat en tants racons del món –i que després han estat aban­do­nats cru­el­ment a la seva sort!–... Els que hauríem de sen­tir-nos vivint un somni som nosal­tres, els occi­den­tals, que per una vegada som cohe­rents i pre­nem la decisió més sen­sata. La menys injusta. Encara que sigui amb retard. I encara que sigui per com­pen­sar un error nos­tre i només nos­tre de no fa tants anys (els que hem venut mate­rial mili­tar a Gad­dafi no podem que­dar-nos atu­rats veient com l'uti­litza impu­ne­ment con­tra la seva població i, a la vegada, pro­hi­bir-nos a nosal­tres matei­xos faci­li­tar a l'opo­sició les matei­xes armes). I encara que ens hàgim de men­jar amb pata­tes totes les foto­gra­fies dels nos­tres líders amb Gad­dafi: som­riu­res còmpli­ces, con­trac­tes d'explo­tació de petroli, comis­si­ons per pagar cam­pa­nyes elec­to­rals... En aquests moments, la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal no té més remei que invo­lu­crar-se en el que està pas­sant a Líbia. Moral­ment, no hi ha una altra sor­tida. Però és que estratègica­ment la inacció seria també un error de con­seqüències massa greus.

Les fit­xes de dòmino que estan caient en el món àrab són la més gran opor­tu­ni­tat en una gene­ració de can­viar la relació entre els musul­mans i Occi­dent. Barack Obama ho va enten­dre des del pri­mer moment a Tunísia, i va actuar en con­seqüència a Egipte i ara a Líbia. Alguns apa­rells diplomàtics més tra­di­ci­o­nals encara no ho han entès. La mateixa Hillary Clin­ton no veia bé dei­xar caure Mubàrak a Egipte; París no va enten­dre que els car­rers de Tunis, a la seva excolònia, vivien el seu propi Maig del 68; ara, Ale­ma­nya no entén que inter­ve­nir a Líbia no té res a veure amb la guerra de l'Iraq del 2003. El guió de la història dels segle XXI s'escriu cada cop més ràpida­ment, i alguns no són prou àgils encara per reac­ci­o­nar-hi. Ahir en aques­tes pàgines ho pre­gun­tava Josep Maria Solé i Sabaté: “Què cal fer a Líbia?”. El seu dubte –una bar­reja d'anhels per una justícia glo­bal i pre­ven­ci­ons con­tra les inter­ven­ci­ons inter­na­ci­o­nals il·legals– és el que tenim els ciu­ta­dans euro­peus del car­rer. Però els nos­tres líders hau­rien d'actuar en con­seqüència amb el que han fet apro­var a l'ONU: i ho han de fer perquè ens convé estratègica­ment.

Si Bush, Blair i com­pa­nyia van fer ser­vir Gad­dafi per jus­ti­fi­car la seva retòrica equi­vo­cada que hi havia el moro bo que aban­do­nava plans nucle­ars i llui­tava con­tra a Al-Qaida, men­tre s'ata­cava els moros dolents Sad­dam Hus­sein i Mah­moud Ahma­di­ne­jad, ara Obama pretén can­viar les nor­mes de relació amb el món àrab. Superant el capítol de l'Iraq, dei­xant de banda l'amenaça latent de l'Iran i apro­fi­tant la feblesa momentània d'Al-Qaida. Obama vol que els Estats Units esti­guin al cos­tat de les revol­tes democràtiques al Magrib i, de retruc, que aquests can­vis afec­tin també la península Aràbiga i, si pot ser, l'Iran. El movi­ment de fit­xes inclourà, necessària­ment, Israel i els pales­tins. Però per això ha de guar­dar la distància justa amb les opo­si­ci­ons inter­nes en cadas­cun d'aquests països perquè no siguin acu­sa­des d'agents estran­gers pels seus règims. Però a la vegada ha de dei­xar clar que està dis­po­sat a reconèixer ràpida­ment els nous governs, encara que sigui a canvi de sacri­fi­car el sàtrapa que durant dècades ha ser­vit els interes­sos occi­den­tals més que els dels seus pro­pis ciu­ta­dans. Els temps estan can­vi­ant, i el que era accep­ta­ble fa uns anys ja no ho és avui. Qui està més pre­o­cu­pant lle­gint els titu­lars de premsa aquest cap de set­mana no són només els par­ti­da­ris de Gad­dafi a Líbia, sinó la família diri­gent de Bah­rain, els prínceps de l'Aràbia Sau­dita, el rei del Mar­roc, el pre­si­dent de Síria i Mah­moud Ahma­di­ne­jad. No és que tots aquests autòcra­tes hagin de caure tan sols per l'efecte con­tagi de Líbia. Però sí que han entès el mis­satge de Was­hing­ton: les pro­tes­tes al car­rer han de ser escol­ta­des, com a mínim per intro­duir refor­mes d'ober­tura a l'inte­rior de règims que fa tan sols tres mesos crèiem que eren incom­pa­ti­bles amb la democràcia. No és clar que, després, aquests relleus democràtics s'aca­bin con­so­li­dant. Però els occi­den­tals no podem ser per­ce­buts com un pro­blema per als que es revol­ten als car­rers. La con­nivència amb els dic­ta­dors ha asse­gu­rat a Occi­dent el proveïment de petroli i gas, però també ha pro­pi­ciat el nai­xe­ment d'Al-Qaida. No podem tor­nar a caure en el mateix error tan ràpida­ment.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.