Articles

Més enllà dels relats

“Cada cop estic més convençut que una de les potes que ens falten per entendre correctament la realitat que ens envolta és una bona història de les mentalitats”

El dia 12 de gener de 2010 Haití va ser sac­se­jat per un ter­ratrèmol que va tenir el seu epi­cen­tre a només 15 quilòmetres de la capi­tal, Port-au-Prince. La devas­tació va ser impres­si­o­nant, i el nom­bre de vícti­mes mor­tals esgla­ia­dor: més de 200.000 per­so­nes. El recent ter­ratrèmol i poste­rior tsu­nami que ha malmès una part de la costa est del Japó és un dels més forts regis­trats mai. Al nom­bre de vícti­mes mor­tals –que pro­ba­ble­ment aca­ba­ran sent més de 15.000– i a la des­trucció de ciu­tats sen­ce­res cal afe­gir-hi el gravíssim acci­dent de la planta nuclear de Fukus­hima, les con­seqüències reals del qual encara són incer­tes. No afe­geixo més detalls perquè con­si­dero que els lec­tors de l'Avui estan prou infor­mats de tots dos epi­so­dis. Sí que vol­dria, en canvi, fer un parell o tres de refle­xi­ons sobre la nos­tra pròpia mirada cap a aquests esde­ve­ni­ments, que són més o menys simètrics i no estan gaire allu­nyats en el temps.

La pri­mera té a veure amb aquesta mania nos­tra –vull dir dels occi­den­tals– de reduir-ho tot a “mira­des” i, sobre­tot, a “relats”, com si els fets no exis­tis­sin o fos­sin una cosa secundària i insig­ni­fi­cant. Quan es va pro­duir el ter­ratrèmol d'Haití, no van ser pre­ci­sa­ment pocs els qui van cri­ti­car una cober­tura infor­ma­tiva que con­si­de­ra­ven esbi­ai­xada, catas­tro­fista i fins i tot malin­ten­ci­o­nada. Sem­blava com si es volgués subrat­llar la dependència del país cari­beny de l'ajut inter­na­ci­o­nal i la seva inca­pa­ci­tat per recon­duir la situ­ació. Sem­blava, en defi­ni­tiva, que la cosa només tenia a veure amb la nos­tra manera de rela­tar la situ­ació, més que amb la rea­li­tat que allí es vivia. En tot cas, el que ha pas­sat al Japó con­firma que, a més de les mira­des, també hi ha coses tan­gi­bles, objec­ti­ves i obs­ti­na­da­ment reals. Els japo­ne­sos han ges­ti­o­nat plau­si­ble­ment una situ­ació límit, men­tre que fa poc més d'un any el govern haitià va ser incapaç de resol­dre qüesti­ons logísti­ques ele­men­tals. Això té una expli­cació sen­zi­lla, és clar: el Japó és la ter­cera eco­no­mia mun­dial i Haití un dels països més pobres de la terra. Però el que crec que paga la pena recor­dar és tot just això: inde­pen­dent­ment de la nos­tra mirada o del nos­tre relat, al món pas­sen coses que no són un sim­ple pro­ducte dels nos­tres pre­ju­di­cis o de la mani­pu­lació dels mit­jans de comu­ni­cació. Amb ter­ratrèmols o sense, Haití és un lloc pobre i soci­al­ment caòtic i el Japó un país ric i orga­nit­zat. I punt.

La segona qüestió que m'agra­da­ria comen­tar està rela­ci­o­nada amb el caràcter ale­a­tori d'una visi­bi­li­tat que, en un món hiper­me­di­a­tit­zat com el nos­tre, és gai­rebé sinònim de rea­li­tat. I aquí, entre ter­ratrèmol i ter­ratrèmol, és quan apa­reix la patètica figura de Gad­dafi. El que va pas­sar a Líbia és una cosa tan greu com ver­go­nyosa –un sàtrapa que volia fer callar la gent a cano­na­des– però durant més d'una set­mana aquest epi­sodi va des­a­parèixer, va dei­xar d'exis­tir, cosa que per­meté a la dic­ta­dura líbia fer els dar­rers jocs de mans (un alto el foc per gua­nyar temps que al final ni tan sols va res­pec­tar, etc.). Els espa­vi­la­dets, els fal­sos inge­nus o els anar­quis­tes sub­ven­ci­o­nats sem­pre aca­ben fent una lec­tura cons­pi­ratòria d'aques­tes “des­a­pa­ri­ci­ons” infor­ma­ti­ves (alguns, de fet, viuen de fer-les). Com pas­sava amb la qüestió que hem comen­tat abans, sem­bla més fàcil dur a terme una lec­tura malin­ten­ci­o­nada i fal­sa­ment com­plexa d'un fet que no pas assu­mir-lo com allò que és: un esde­ve­ni­ment con­tin­gent, una trista casu­a­li­tat. Dar­re­ra­ment, aquesta gran impos­tura –hi ha poques coses més intel·lec­tu­al­ment des­ho­nes­tes que el dubte exhi­bi­ci­o­nista– s'ha por­tat fins el paro­xisme. Els reco­mano, en aquest sen­tit, la lec­tura de Boris Groys i la seva noció de “sos­pita mediàtica” (el nos­tre escep­ti­cisme sis­temàtic cap als mit­jans acaba con­duint, para­do­xal­ment, a la pura desin­for­mació).

Hi mol­tes més coses que estan més enllà de les nos­tres sus­picàcies envers la mirada periodística, que la trans­cen­dei­xen. Cada cop estic més con­vençut que una de les potes que ens fal­ten per enten­dre cor­rec­ta­ment la rea­li­tat que ens envolta és una bona història de les men­ta­li­tats. Hi ha molta gent que s'ha dedi­cat a la història de la ciència, a la de la filo­so­fia o a la de l'art, però els bons his­to­ri­a­dors de les men­ta­li­tats –amb l'excepció de França– són ben escas­sos. El dia 1 de novem­bre de l'any 1755 es va pro­duir el cèlebre ter­ratrèmol de Lis­boa, que va cau­sar pràcti­ca­ment la des­trucció de la ciu­tat por­tu­guesa (el sisme va aca­bar en un apa­ratós incendi que va durar cinc dies). Es cal­cula que hi van morir unes 100.000 per­so­nes. Aquell fet va mar­car un abans i un després en el si del pen­sa­ment il·lus­trat euro­peu. De fet, els debats intel·lec­tu­als que va sus­ci­tar la catàstrofe van arri­bar fins a nosal­tres, en la mesura que som els hereus direc­tes de la moder­ni­tat il·lus­trada. El cèlebre conte filosòfic Càndid, de Vol­taire, on l'opti­mista Pan­gloss surt ben escal­dat, trans­corre par­ci­al­ment a Lis­boa per aquesta raó.

És evi­dent que les imat­ges de devas­tació del Japó, i molt espe­ci­al­ment les de la planta nuclear de Fukus­hima, mar­ca­ran un canvi de rumb en la men­ta­li­tat de les pro­pe­res gene­ra­ci­ons. Convé tenir pre­sent que tot ple­gat va més enllà –molt més enllà!– de la nos­tra pròpia mirada i de tota aquesta can­ta­re­lla pas­sada de moda dels este­re­o­tips mediàtics. I és que, encara que sem­bli men­tida, el nos­tre món conté alguna cosa més que fas­ci­na­do­res mira­des fotogràfiques i sub­tils relats periodístics: també estem envol­tats de fets, i aquests gai­rebé sem­pre són tan con­crets, casu­als i vul­gars com un gra al cul.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.