OPINIÓ
La gosadia de creure's millors
Si tot el canvi que ens va prometre l'Artur Mas en campanya electoral és el que estem comprovant, no és per millorar sinó que és per fer com els crancs, que caminen enrere
Tot i que encara no s'han consumat els cent dies preceptius que normalment es donen a qualsevol nou govern abans de valorar les seves actuacions, el rebombori, la improvisació i el desgavell que està provocant l'anomenat govern dels millors presidit per l'Artur Mas és tan voluminós que es fa impossible silenciar. A hores d'ara, no només han esvaït moltes de les expectatives que havien generat el 28-N, sinó que les primeres gestions, tendents a disminuir l'estat del benestar, ja han encès totes les alarmes i estan provocant un fort desencís i enuig en la ciutadania.
Podríem dir que la política de desgast i de descrèdit permanent de CiU en contra del tripartit, quan eren a l'oposició va donar resultats positius als convergents i demòcrates cristians, especialment en la seva faceta de desqualificar sistemàticament el tripartit. Ara, de sobte, ens trobem amb un nou model de tripartit, el format per Convergència i per Unió (el bipartit que havia governat durant 23 anys), més la presència gens fortuïta del conseller Mascarell, conseqüència d'uns acords poc transparents amb el PSC. La qüestió més problemàtica de l'actual equilibri de forces entre els dos socis nacionalistes és que Mas s'ha vist forçat a satisfer les exigències del sempre hàbil i omnipresent Duran Lleida, més que a constituir un govern potent i de gent menys desgastada políticament que en Felip Puig, na Irene Rigau, en Josep Maria Pelegrí o el mateix Ferran Mascarell. A causa del joc d'equilibris esmentat, entre els membres del govern s'hi pot trobar la vicepresidenta Joana Ortega o la controvertida consellera de Justícia, Pilar Fernández, que esgrimeixen actituds i trajectòries dubtosament catalanistes. També entre els alts càrrecs hi observem gent propera al totpoderós i cada cop més influent Duran Lleida, com l'exambaixador d'Aznar a l'OTAN, en Juan Prat, que ocuparà la representació de la Generalitat en el si de la Unió Europea.
Deixant de banda la influència i la tendència unionista que impulsa Duran Lleida en el govern, tot i no formar-ne part (ningú ho diria oi?), el nou govern, a part d'accentuar el dèficit de la Generalitat (un dèficit que hauria pogut ser força més elevat si haguessin prosperat les propostes de CiU), de voler escenificar una austeritat i unes retallades gens convincents, el que sí que ja ha plasmat és la seva inequívoca tendència a afavorir els interessos dels sectors econòmics que, tradicionalment, han estat els seus aliats, en perjudici –naturalment– dels sectors socialment més desafavorits de la societat. Mas ja ha oblidat les seves paraules adreçades als qui li havien manllevat els vots, als quals assegurava que no defraudaria... La realitat és que en les tres conselleries on tenen més impacte les polítiques socials, Sanitat, Educació i Benestar i Família, és on les retallades del pressupost seran més notables i la seva política tindrà el segell d'un govern de dretes.
