Articles

Elogi del pa amb tomaca

“És una evidència lamentable que, sobretot a ciutat, costa déu i ajut trobar un pa amb tomaca que reuneixi, d'entrada, la conjunció encertada dels tres requisits que acompanyen el pa: tomaca, oli i sal”

O tomàquet, tomàtec, tomàtic, tomata, tomàtiga o domàtiga. Totes aques­tes for­mes cata­la­nes pro­ve­nen del nàhuatl, a través del cas­tellà. El mot i l'hor­ta­lissa, d'ús i con­sum exclu­si­va­ment indis, segons els espa­nyols pre­sents a Mèxic el segle XVI, és des d'aquest país que ens n'arriba la paraula i la ver­dura ver­me­lla. Jo, com tot­hom al Camp de Tar­ra­gona, en dic “tomaca” i “toma­cons”, del que en altres indrets ano­me­nen “tomàquets de pen­jar”. En el català de les Illes, tomàtiga també vol dir, segons els casos, “bor­rat­xera”, “refre­dat”, “trom­pada” o, fins i tot, “bar­jaula”... Sem­bla que la cosa vin­gui de lluny, però mal­grat que avui sigui la menja cata­lana més cone­guda i popu­lar, Nèstor Luján no la troba docu­men­tada fins al 1884. Un rei tan català com Jaume I no en va men­jar mai, ni va veure una sola tomaca en sa vida, ni podia ima­gi­nar-se que, anys a venir, seria una icona de la taula cata­lana. Tot fa pen­sar que va començar sent un recurs enginyós per apro­fi­tar els rose­gons de pa dels dies ante­ri­ors, il·lus­trant-los amb un pro­ducte del qual no es jus­te­java, sobre­tot a pagès.

Avui és una solució culinària bona, barata, fàcil, ràpida, que ser­veix per a tot i que pot fer tant de con­ti­nent com de con­tin­gut. Com­pa­nyia-aixo­pluc d'anxo­ves, embo­tits, for­mat­ges, tonyina o trui­tes, té també sen­tit per si mateix i, en estat de des­gana, és, sovint, l'única cosa que ve de gust i a la qual no pots resis­tir-te a cla­var quei­xa­lada. Hi ha qui de petit recorda haver-ne men­jat amb xoco­lata, qui ha far­cit la truita amb una molla ben sucada amb tomaca, oli i sal, i qui, com jo mateix, en el Cam­brils de la infan­tesa, el té a la memòria al cos­tat del peix fre­git sobrer del dia abans. Per­so­nal­ment me'n con­fesso addicte i sense propòsit d'esmena. Sóc dels que començo sucant ben suca­des les lles­ques, men­tre encara no n'he deci­dit la com­pa­nyia. M'agrada enver­me­llir força el pa amb toma­ques ben ver­me­lles i madu­res, seguint la màxima d'Aristòtil que val més que en sobri que no pas que en falti. Després el salo, a cops el sal­pe­bro, i cul­mino la jugada amb un raig d'oli ben generós, el que dura la frase-mesura tra­di­ci­o­nal: “Tor­re­dem­barra i Mar­to­rell, Alta­fu­lla i el Ven­drell”, no obli­dant mai que aquesta és una zona on la cir­cu­lació va més aviat lenta i la velo­ci­tat no hi és acon­se­lla­ble.

El pa amb tomaca és trans­ver­sal, inter­clas­sista, plu­ri­ge­ne­ra­ci­o­nal, i la seva visió ale­gra l'espe­rit. Fac­tor de soci­a­bi­li­tat i com­pli­ci­tat, per damunt de les ide­o­lo­gies, conec gent de la ceba que no el tasta mai i espa­nyo­lis­tes que es donen, sense con­di­ci­ons, davant seu. Fer un pa amb tomaca com cal és una acció de res­pon­sa­bi­li­tat, traça i bon gust. De les mol­tes recep­tes pos­si­bles, en parla Leo­poldo Pomés a Teo­ria i pràctica del pa amb tomàquet (1985), diver­ti­mento agraït i llegívol. Arri­bats en aquest punt, és just fer un crit d'alarma davant l'actual dege­ne­ració pro­gres­siva del pa amb tomaca. És una expressió de dei­xa­desa, d'ignorància, d'estalvi de recur­sos, d'insen­si­bi­li­tat culinària, d'incom­petència pro­fes­si­o­nal o de quin­ta­co­lum­nisme gas­tronòmic? Vés a saber, però és una evidència lamen­ta­ble que, sobre­tot a ciu­tat, costa déu i ajut tro­bar un pa amb tomaca que reu­neixi, d'entrada, la con­junció encer­tada dels tres requi­sits que acom­pa­nyen el pa: tomaca, oli i sal. Sem­bla fàcil, però no ho és gens. Gene­ral­ment, l'oli i la sal des­ta­quen per la seva absència total i abso­luta, i el pa arriba un xic tacat de roig, eixarreït i trist, baix de color i sense vida. De la tomaca, sovint en queda només l'empremta pas­sat­gera d'una hor­ta­lissa ver­me­lla que es va moure a prop de la llesca o el crostó. En fi, crec que la Gene­ra­li­tat, l'OTAN, el Vaticà, l'OCDE, l'IEC o l'FMI hau­rien d'inter­ve­nir-hi. No sé qui, però algú hau­ria de fer-hi alguna cosa...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.