Opinió

DES DEL JARDÍ

Comunicació masculina

No sé si els homes plo­ren; el que sé és que no par­len. El feno­men ve de lluny, pot­ser del paleolític, quan caçaven en silenci men­tre, a la cova, les dones tenien tot el dia per xer­rar. No hi ha nar­ració sense dona. I si no, que li ho pre­gun­tin a Déu: l'Edèn era molt avor­rit fins que se li va acu­dir crear Eva, aque­lla xer­raire. En con­cret, la relació entre pare i fill ten­deix a la inco­mu­ni­cació. Als con­tes de Hemingway, es limi­ten a pes­car en silenci. Recor­dem el pare de Tris­tram Shandy o de Pedro Páramo: dis­tants, retrets, fan­tas­mals… Quan l'han cru­ci­fi­cat, el Fill pre­gunta al Pare per què l'ha aban­do­nat, i no rep con­testa. Ni tan sols quan el pro­ge­ni­tor és una hipòtesi, com a la novel·la Bearn, el diàleg resulta fàcil. En canvi la relació entre mare i filla sol ser més fluida –en el pit­jor dels casos, la dis­cussió és una forma d'inter­canvi–. Quan s'hi afe­gei­xen unes quan­tes ger­ma­nes, àvies i tie­tes, lla­vors la inter­re­lació està asse­gu­rada, i fàcil­ment es pot arri­bar a la tertúlia-espec­ta­cle.

Perquè es pro­du­eixi la comu­ni­cació entre pare i fill, en canvi, s'ha de pro­duir una catàstrofe. A l'Antic Tes­ta­ment, Déu es comu­nica a còpia de guer­res, male­dic­ci­ons i exter­mi­nis en massa. Les novel·les apo­calípti­ques com A la car­re­tera seguei­xen aquesta tra­dició: només quan la resta de la població és caníbal, pare i fill poden sin­ce­rar-se, a recer d'una foguera precària.

A Sukkwan Island (Empúries), l'escrip­tor David Vann porta la situ­ació al límit. Un pare i un fill viuen allu­nyats de la civi­lit­zació en una illa d'Alaska. No tenen veïns, ni tele­visió, ni mit­jans de trans­port. Els perills els sot­gen. I ni tan sols en aques­tes cir­cumstàncies es pro­du­eix una apro­xi­mació. Pas­sen els dies sense par­lar, soli­ta­ris i sus­picaços. «Ara que tenia aque­lla ombra fosca al davant li sem­blava que allò era el que havia sen­tit durant molt de temps: que el seu pare era un ésser insubs­tan­cial i que si n'apar­tava la mirada un ins­tant, o se'n des­cui­dava, o no el seguia a prou velo­ci­tat i desit­jant amb força que hi fos, es podia esfu­mar, com si només existís gràcies a la seva volun­tat». En aques­tes cir­cumstàncies extre­mes, la comu­ni­cació només pot ser extrema, si bé indi­recta, el·líptica, no ver­bal, ter­mi­nant com un monòleg. No hi ha comu­ni­cació més mas­cu­lina que el suïcidi.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.