Opinió

En record de Madroñero

Que descansi en pau, Ángel Madroñero, director general del Banc d'Espanya durant 26 anys! Era un bon professional i un home honest. No l'oblidaré mai, com tampoc oblidaré mai la crisi de Banca Catalana i la querella criminal que el fiscal general de l'Estat va presentar contra els qui havien estat administradors d'aquell banc, amb el llavors president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, al capdavant, i jo al darrere.

Banca Catalana va mantenir sempre molt bona relació amb els executius del Banc d'Espanya que eren professionals i no polítics. Ángel Madroñero era un d'ells i el subdirector general, José Luis Núñez de la Peña, un altre. A aquest li vaig dedicar un article, amb motiu de la seva mort per un atac de cor (A un amic del Banc d'Espanya, Avui, 25 de maig de 1984). El servei de premsa del Banc a Madrid el va reproduir, degudament traduït. Més tard, no van fer el mateix quan vaig escriure sobre Don Mariano Rubio, el governador del Banc d'Espanya nomenat pel govern espanyol i al qual qualificava de persona poc honesta, que era quedar-me curt.

No oblidaré mai la darrera vegada que vaig veure Ángel Madroñero. Va ser el 26 de maig de 1986. La querella de Banca Catalana es mantenia viva a la premsa, quan feia dos anys que s'havia presentat. El delegat del govern socialista a Andalusia havia declarat feia pocs dies: “Ficarem a la presó Jordi Pujol”. A mi també, és clar, però no era notícia de primera pàgina. En aquest marc de tempesta, el servei d'estudis del Banc d'Espanya em va convidar al Segon Congrés d'Arxius Històrics de la Banca i a pronunciar una conferència sobre les entitats financeres catalanes, un tema en el qual m'havia especialitzat, liquidada la meva carrera bancària. L'acte d'inauguració del congrés es va celebrar al saló principal del Banc d'Espanya, a Madrid, presidit per Don Mariano Rubio, un dels agents principals de la crisi i de la querella de Banca Catalana, i per Ángel Madroñero. Em vaig posar a primera fila, al mig, per tal que em veiessin. Don Mariano va començar a parlar i amb gran sorpresa de tothom clausurà el congrés, en lloc d'inaugurar-lo. Sempre m'he sentit responsable –i ho dic amb satisfacció–, de l'error del governador, que es devia atabalar en veure'm. Em coneixia molt bé.

Rectificat el lapsus, l'acte va seguir normalment. Tot just acabat, Ángel Madroñero es va aixecar de la taula de Presidència, va baixar i em va venir a saludar, davant d'un públic que sabia qui era i el que passava, ja que eren del ram. “Francesc, estàs a casa teva”, em va dir el director general del Banc d'Espanya. Li agrairé sempre. El sobreseïment de la causa criminal va trigar a arribar un any, vuit mesos i dos dies, però aquell reconeixement públic d'amistat va tenir tant o més valor per a mi que l'acord del jutge. Ángel Madroñero va dimitir el 1995 del seu càrrec als 66 anys, quatre abans del que li corresponia. Un bon periodista madrileny va qualificar la dimissió d'“insòlita” i la prova que en el Banc d'Espanya “hi ha problemes seriosos”. Em sembla que havia vist massa coses que no li havien agradat.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.