Nous marcs per a la política econòmica
“Voldríem una política industrial pròpia, d'empresa no regulada, comercial i d'infraestructures amb la nostra –i no la dels altres– obertura a l'exterior”
Davant de la proposta actual d'alguns de recentralitzar els poders autonòmics davant de la crisi, voldria contraposar-hi un conjunt d'arguments en favor de marcs territorials específics per la necessitat de treure part del llast que condiciona la seva competitivitat i benestar. Així constituiria el principal objecció en la situació actual per a la reactivació econòmica el reconeixement de la dificultat de construir una política econòmica adient a la competitivitat de la nostra economia, sotmesa com està a una política més general que satisfà interessos massa diversos. Voldríem altrament una política industrial pròpia, d'empresa no regulada, comercial i d'infraestructures amb la nostra –i no la dels altres– obertura a l'exterior, i poder decidir per on circulen mercaderies i ciutadans, amb especificitats d'accés al crèdit, menys bancaritzades, una política fiscal afavoridora de l'autofinançament (versus l'actual, que prima l'endeutament) i altres polítiques al servei del benestar que reconeguin que els impostos que paguen els catalans són en tot o en part de les institucions que els representen. Per afrontar aquesta situació, semblaria, però, raonable esperar que, des d'ara, i fins allà on es pogués, els pactes que resulten impossibles al nivell d'estat, per l'elevada heterogeneïtat observada, no ho haurien de ser en nacions majorment homogènies, que comparteixen una base més gran d'interessos comuns.
Ja el llibre d'Alesina i Spolaore La mida de les nacions (LID ed., 2008) ens dóna bastants claus d'on es troben els punts forts i dèbils dels diferents arguments. Val la pena en tot cas no confondre, en qüestions de mida, una descentralització politicoadministrativa amb els altrament poders autònoms que les sobiranies econòmiques comporten, tot i acceptant que vivim en un món d'interdependències.
En el procés de discussió sÓn en tot cas dubtes raonables qüestions tals com la manera com l'oferta dels poders sobirans més reduïts pot generar més eficiència assignativa, tot i servint de manera diferenciada preferències ciutadanes diferents, i com a resultat assolir més benestar conjunt. Per això, tota la resta de coses relatives a l'eficiència productiva certament han de romandre igual, i això és quelcom a validar. Aquesta producció diversificada facilita en tot cas l'emulació de les millors pràctiques, i pot resultar conductiva de costos unitaris inferiors. Les noves tecnologies poden igualment fer disminuir els costos de transacció, que acompanyen els de producció per a l'eficiència productiva i que s'han de contraposar als associats a les jerarquies administrades dels estats més grans. Val la pena remarcar també que el fet d'allunyar els poders reguladors pot desresponsabilitzar els ens regulats; per exemple, avui davant de la menor ascendència dels governadors dels bancs nacionals, aquests han vist erosionada la seva influència sobre els poders polítics locals. Pot també no ser cert que les externalitats es combaten millor des dels àmbits que són de pertinença forçada, ja que en molts casos el frau fiscal i la corrupció augmenten amb la mida, cosa que fa que la teòrica solució esdevingui ineficient i injusta. Els espolis dels leviatans no limitats per les preferències dels ciutadans resulten més elevats per a nacions pretesament grans.
En aquest sentit, el risc de secessió pot actuar com a antídot al màrqueting de supervivència i xarxa de compromisos implícits amb els poders dintre dels grans estats-nació cap a les perifèries influents. Aquests són sovint més dúctils als privilegis fiscals que als residus fiscals i a les transferències pressupostàries, més transparents per al conjunt de la ciutadania. Són exemples de com tot això es tradueix a la realitat el que observem avui amb la manca de lleialtat institucional de l'Estat respecte de les emissions autonòmiques del deute, la no acceptació, a l'hora d'afrontar la crisi i la consolidació fiscal conseqüent, de qui viu i qui no per sobre de les seves possibilitats. O com en l'anàlisi del comportament de la despesa autonòmica en termes de ràtios posem despesa social PIB, en un finançament autonòmic no basat en el PIB propi, se'n deriva una invitació cap el sobiranisme a favor del benestar. Així mateix, el cas de la balança fiscal resulta paradigmàtica. Clústers de pertinença, genètica federal, tret de bilateralitat, pacte, anivellament vertical, transparència i rendiment de comptes en són part substantiva, gens reconeguts pels poders fiscals sobirans excloents. Com a resultat, els perills dels boicots potencials versus el drenatge fiscal real i recurrent, com mostra el recent llibre de M. Guinjoan i X. Cuadras (Sense Espanya, ed. Pòrtic), resulten marginals.
