Opinió

LA TRIBUNA

La Catalunya madrilenya

No es va demanar ni pacte fiscal, ni corredor mediterrani, ni ports connectats ni ample de via europeu

He lle­git amb estu­por a Eco­no­mia digi­tal que Aigües de Bar­ce­lona s'està plan­te­jant can­viar de nom a fi de poder aspi­rar sense rebuig a l'explo­tació del Canal de Isa­bel II. L'ope­ració és una mica arris­cada, perquè ara que, en vir­tut de la venda a la fran­cesa Suez, l'empresa ja ha per­dut la rela­tiva i sem­pre tèbia cata­la­ni­tat que té l'acci­o­na­riat quan depèn de La Caixa, només fal­ta­ria can­viar de nom per a pas­sar a ser Aigües de Madrid. D'entrada, totes les fili­als d'Agbar ja s'han domi­ci­liat a Madrid. Sense anar més lluny, acabo de rebre una cir­cu­lar de Segu­ra­gua que m'avisa del risc que les aixe­tes vagin dego­tant i que, en pre­visió que es pro­du­ei­xin aquests per­ju­di­cis, m'ofe­rei­xen per 5,9 euros al mes una asse­gu­rança que em garan­teix, en cas de pèrdua d'aigua, que en menys de tres hores vin­dran a repa­rar l'ava­ria. Fixin-s'hi bé: no és que, com a abo­nat jo tin­gui dret a tru­car-los a fi que res­tau­rin el bon ser­vei al qual tinc dret i pel qual pago. No, senyor, el que em diuen és que, si no pago aquests suple­ment, m'ame­na­cen que qual­se­vol fuita de les cano­na­des em cos­tarà un dine­ral. La coacció de l'avís és evi­dent.

De fet, és una amenaça. I no em diuen que si pago l'asse­gu­rança que­daré exi­mit dels danys i per­ju­di­cis. Només que si es pro­du­eix el sinis­tre i els demano l'ajut, vin­dran abans de tres hores. Cosa que sig­ni­fica que si el pro­blema esclata durant les vacan­ces o men­tre estic de viatge, no dei­xa­ran de cobrar-me el con­sum acci­den­tal. Doncs bé, tot aquest mun­tatge recap­ta­tori basat a cobrar per un ser­vei que hau­ria de ser gratuït per a una con­ces­sionària que aplica con­trac­tes lle­o­nins, inti­mi­da­to­ris i dra­co­ni­ans resulta que m'arriba de la filial d'Aigües de Bar­ce­lona domi­ci­li­ada a Pozu­elo de Alarcón. Em pre­gunto com és pos­si­ble que un mono­poli que fun­ci­ona a Bar­ce­lona sense cap con­curs ni adju­di­cació des de fa 150 anys m'ha d'ofen­dre amb els xan­tat­ges d'una empresa domi­ci­li­ada a Madrid i que tri­buta a les arques de la senyora Aguirre tal com em passa amb els rebuts d'Endesa, que, per cert, paga els impos­tos al punt zero de l'Espa­nya radial i no té cli­ents a Madrid.

El més trist és que, final­ment, quedi clar que si una empresa cata­lana vol fer nego­cis a Madrid, és a dir a Espa­nya, s'hagi de ves­tir de lagar­te­rana encara que s'hagi venut prèvia­ment la cata­la­ni­tat a una potència estran­gera en un tema d'estratègica importància i que hau­ria de ser de sobi­ra­nia irre­nun­ci­a­ble. Però no hi ha més cera que la que crema. I ho hem pogut com­pro­var en la reunió del Cer­cle d'Eco­no­mia que s'ha man­tin­gut en la seva línia habi­tual del “vaya, vaya, desde luego”, sense pena ni glòria. Sobre­tot, d'ençà que, a Madrid, s'han anat cre­ant tan­tes pla­ta­for­mes de lob­bies i d'inter­lo­cu­tors del govern cen­tral a les quals els empre­sa­ris cata­lans o resi­dents a Cata­lu­nya s'han lliu­rat amb armes i bagat­ges. Recor­din les imat­ges de pol­tro­nes a La Mon­cloa amb els dos ban­quers i dos cai­xers. És com el G-7, el G-8, el G-20 i els dife­rents fòrums que es con­gre­guen per a influir. A l'Estat espa­nyol teníem les cam­bres de comerç, els enter­ra­dors de les quals van ser després de J.M. Figue­ras, en Negre, en Miquel Valls, que va per­dre, fins i tot, ben meres­cu­da­ment, la quota obli­gatòria, i l'exmi­nis­tre soci­a­lista Gómez Navarro, que va haver de dimi­tir pel seu fracàs total.

Teníem també la CEOE del sou astronòmic i encara avui opac de J.M. Cue­vas i del con­tracte blin­dat mul­ti­mi­li­o­nari del seu acòlit Agui­lar i ara frac­tu­rada entre Foment i CEIM de Madrid i entre els nota­bles que paguen quo­tes a part i la resta dels direc­tius. Hi havia també l'Ins­ti­tut de l'Empresa Fami­liar, creat a Cata­lu­nya per un grup del qual J.M. Aznar va dir que eren uns senyors que no volien pagar impos­tos i que ara s'han recon­ver­tit a Madrid en una altra cosa dife­rent i subs­tituïda pel Con­sell de la Com­pe­ti­ti­vi­tat, on tot són bancs, mono­po­lis, telefònics i, excepte Mango, Mer­ca­dona i fins a un cert punt El Corte Inglés, ningú no per­tany, a pri­mera vista, a l'eco­no­mia real i mínima­ment pro­duc­tiva. És, doncs, enmig d'aquest deso­la­dor pano­rama en el qual els poders fàctics s'ajun­ten per a pres­si­o­nar els poders públics, mit­jançant la cre­ació de clubs de mem­bres de l'ano­me­nada soci­e­tat civil, que fun­ci­o­nen els nous grups de pressió. A la des­ca­rada i amb els afi­li­ats que cal­gui mobi­lit­zar per a cada qüestió con­creta. Ja han des­car­tat la cana­lit­zació a través dels orga­nis­mes legal­ment reco­ne­guts i apa­rent­ment repre­sen­ta­tius. I així, han dei­xat fora de joc un Cer­cle d'Eco­no­mia que només tin­dria sen­tit si a Sit­ges hagués defen­sat els interes­sos de Cata­lu­nya. Cert, el pre­si­dent Mas va recla­mar l'aero­port, però el Cer­cle no va dema­nar ni pacte fis­cal, ni cor­re­dor medi­ter­rani, ni ports con­nec­tats amb ample de via euro­peu, ni aigua del Roine ni res de res. Això sí, Rajoy els va dir: a un de vosal­tres el faré minis­tre. Doncs, bon pro­fit.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.