Educar és escoltar

Edu­car és bàsica­ment exem­pli­fi­car i, sobre­tot, saber escol­tar. Educa millor –més eficaçment– qui ense­nya poc i escolta molt. Si edu­car és bàsica­ment ofe­rir capa­ci­tat d'escolta i opor­tu­ni­tats de mos­trar exem­ples vitals des d'un mateix, des del com­por­ta­ment de l'edu­ca­dor (mare, pare, mes­tre...), lla­vors l'edu­cació dels nos­tres infants s'hau­ria de basar prin­ci­pal­ment en la vivència d'unes rela­ci­ons de pro­xi­mi­tat, afecte, con­fiança i també de res­pecte i res­pon­sa­bi­li­tat.

Dar­re­ra­ment s'ha gene­ra­lit­zat la con­cepció que l'edu­cació dels nens i nenes, dels nois i noies i, en gene­ral, de tota la població, és un afer col·lec­tiu. Tots edu­quem perquè tots vivim en soci­e­tat, donant exem­ples i con­tra­e­xem­ples als altres. I cada agent edu­ca­tiu ha de començar per reconèixer la seva part de res­pon­sa­bi­li­tat en l'acció edu­ca­tiva que pro­ta­go­nitza. Les famílies inter­ro­gant-se sobre quins models i opor­tu­ni­tats edu­ca­ti­ves ofe­rei­xen als seus fills. I entre aques­tes opor­tu­ni­tats qui­nes són veri­ta­ble­ment d'escolta de tot allò que ens vol­dria dir el nos­tre fill o filla, sense judi­car cada com­por­ta­ment, cada idea, cada opinió; donant temps al temps i ofe­rint con­fiança i recol­za­ment incon­di­ci­o­nal en la part afec­tiva i serena –i si cal crítica– en altres aspec­tes on puguin sor­gir dis­crepàncies. Abans de tras­lla­dar la res­pon­sa­bi­li­tat a l'escola, als mit­jans de comu­ni­cació, a inter­net o als amics dels nos­tres fills, bus­quem les pròpies man­can­ces en les nos­tres acci­ons i reco­ne­guem si hem inver­tit prou temps i dosis de com­prensió en la conei­xença i acom­pa­nya­ment vitals dels nos­tres fills i filles. Per la seva banda, els mes­tres i els pro­fes­sors, abans de jut­jar les famílies dels seus alum­nes, cal que les puguin escol­tar i sàpiguen fer-ho sense pre­ju­di­cis pre­vis, sense voler alliçonar sobre com han d'edu­car els seus fills. Escol­tar i com­pren­dre sem­pre ha ser previ al sug­ge­ri­ment o a la demanda de com­promís.

Vivim en una soci­e­tat on no dis­po­sem de prou temps ni d'habi­tud per escol­tar les raons dels altres, per con­tem­plar i des­co­brir la per­sona que es troba davant nos­tre en tota la seva com­ple­xi­tat. A vol­tes tan pro­pera com és i tan des­co­ne­guda com se'ns mos­tra. Quan­tes famílies es quei­xen que no conei­xen prou els seus fills; nois i noies –sobre­tot nois– que no saben expli­car què els passa, ni què sen­ten... que no saben expres­sar els seus sen­ti­ments. Pen­sem si han tin­gut l'opor­tu­ni­tat d'apren­dre'n des de l'exem­ple fami­liar pròxim. I quants mes­tres i pro­fes­sors s'ado­nen, a l'aca­bar un curs –tot i que els costi reconèixer-ho– que han tin­gut alum­nes dels quals ho des­co­nei­xen gai­rebé tot i que, comp­tat i deba­tut, no han pogut més que inver­tir uns minuts al llarg del curs per par­lar amb ells d'aspec­tes per­so­nals i extra­es­co­lars, en defi­ni­tiva, per trac­tar de les seves vides.

Neces­si­tem mes­tres tutors que acom­pa­nyin el nen i la nena durant períodes esco­lars llargs, que esde­vin­guin autèntics refe­rents en l'aspecte ins­truc­tiu però també en el ves­sant per­so­nal, que man­tin­guin una relació més intensa, con­ti­nu­ada i com­pro­mesa amb la família en la dimensió edu­ca­tiva. Aquesta con­fluència basada en el res­pecte i la pos­si­bi­li­tat d'escol­tar-se mútua­ment sense apri­o­ris­mes rever­ti­ria, sens dubte, en la millora de la qua­li­tat edu­ca­tiva d'un infant que esde­vin­dria doble­ment guiat (per la família i l'escola) en faci­li­tar-li una xarxa afec­tiva i de segu­re­tat de prou calat perquè, al seu torn, li faci­lités l'aven­tura de la con­questa de l'auto­no­mia per­so­nal i del com­promís amb els altres com a valor vis­cut des de l'exem­ple ofert pels seus refe­rents edu­ca­tius.