Fogueres d'abans

La platja ha tor­nat a aco­llir-nos aquesta nit de Sant Joan. Hem car­re­gat tova­llo­les, men­jar i petards, i hem tre­pit­jat la sorra per pri­mer cop aquest estiu que encara fa olor de nou. Posats a triar, bus­quem un lloc a mig camí entre els dos bars de platja que s'han pro­po­sat, i han acon­se­guit, posar fil musi­cal a la nit i que ani­ran com­bi­nant gèneres fins a coin­ci­dir en un gar­buix de músiques difícil d'iden­ti­fi­car. Els més petits llan­cen xan­cle­tes i samar­re­tes a la car­rera i s'enfon­sen en un mar que fa cara de fred, però que els rep amb la tebior d'unes aigües que han acu­mu­lat el sol de tot el dia. Els adults dub­tem. Alguns es fan els joves i també es banyen; d'altres, amb l'excusa que s'ha de parar taula –amb la tova­llola com a esto­va­lles i els gots de plàstic de súper de barri–, s'entre­te­nen a treure dels cabas­sos entre­pans i ampo­lles que han de for­mar part de la festa i que s'han de man­te­nir nets de sorra com a mínim fins que s'hagin repar­tit. Hi ha menys gent, aquest any. Fins i tot un parell de pes­ca­dors de canya s'han atre­vit a posar-se a la feina en una nit que pro­met de tot menys la tran­quil·litat bus­cada per atraure els pei­xos. Es man­tin­dran sor­ruts, ali­ens al soroll de piu­les, trons i coets fins poc abans de la mit­ja­nit, quan ple­ga­ran veles encer­clats per la soro­llosa rea­li­tat.

La cana­lla no té ganes de sor­tir de l'aigua i els pares fem els dis­trets i els dei­xem fer. Els mirem de lluny, amb enveja, i algú comenta que no fa pas tant que érem nosal­tres els que gaudíem de les ona­des men­tre els avis d'avui s'encar­re­ga­ven de parar taula a la platja. Aquest any la nostàlgia comença massa aviat. El pri­mer record arriba i ens tras­llada a tots a temps pas­sats, en què aquesta nit es trans­for­mava en la gran victòria de l'esforç col·lec­tiu. Quan de bra­cet amb els amics dies abans trucàvem a les por­tes dels veïns per arre­ple­gar fus­tes, andròmines de tota mena i plecs de dia­ris antics per cons­truir la foguera més gran del barri. Durant tot el dia i fins que els pares ens venien a bus­car, fèiem guàrdia per evi­tar que en un des­cuit ens des­a­pa­regués el mate­rial per culpa d'altres infants, més lles­tos o més ràpids. Amb una mica de sort, alguna mare s'ave­nia a fer qua­tre pun­ta­des a uns pan­ta­lons i una camisa vella, i enllestíem un espan­ta­o­cells prou eixe­rit que coro­nava la foguera. Quan tot estava a punt mai no arri­bava el moment d'encen­dre el foc, perquè la tra­dició mar­cava que havia de ser fosc del tot. Quan les pri­me­res fla­mes començaven a lle­par el cor de la foguera era el moment de llançar els petards. Pocs i comp­tats, perquè havien de durar fins Sant Pere. I quan el foc ence­nia tota la mun­ta­nya arti­fi­cial només calia alçar la vista per entre­veure dese­nes d'esce­nes simi­lars arreu del barri. I l'aire feia olor de socar­rim i els cabells, de fum, i en els ulls balla­ven espur­nes. Era el moment de dema­nar desit­jos. I de creure de debò que es farien rea­li­tat.

Tot­hom té una anècdota per expli­car. Els nanos ja en tenen prou, d'aigua, i bus­quen la tova­llola que un airet impru­dent ha con­ver­tit en bona com­pa­nya. I tots seiem al vol­tant de la coca i obrim el cava i el repar­tim en els gots de plàstic. Ara els petards i la música sonen més forts. I per un moment, només un moment, ningú diria que els anys han con­ti­nuat pas­sant.