Parelles de nou format

Som a l'estiu, temps d'afers menors; la crisi, la nació, els alcaldes i els indignats poden esperar el setembre. L'Empordà és una bona talaia, per això avui ens fixem en un aspecte tou de la convivència, una de les modalitats de la vida en parella: el jove que viu de la jove, és dir, el noi que viu dels i gràcies als sentiments i la cartera de la noia. Tradicionalment havia estat al revés: tant en els casats com en les relacions sense benedicció civil ni eclesiàstica, era natural que l'home hi posés la nòmina o el compte corrent i ella hi posés, en el primer cas la maternitat i allò que en deien sus labores, i en el segon un físic atractiu; quant als sentiments, no s'hi pensava gaire, es donava per fet que la clau de volta era econòmica per ambdues parts. En els matrimonis fins i tot la cosa comptava amb normativa escrita, i en els altres casos el nom de querida concretava una figura sòlida tot i que sense lletra legal. Avui, en canvi, aquests sentiments, sobretot de part de la que, a més –o precisament per això– hi posa els euros, són la base en què es fonamenta la relació i, ja se sap, l'amor és cec. Tan cec que –objectivament?– sovint el beneficiat no presenta cap gràcia visible. L'atur juvenil facilita que elles, molt més responsables, eficaces, polivalents i més barates, trobin feina en un percentatge més alt que no pas ells, i les necessitats sentimentals i epidèrmiques, i la comoditat fan la resta. Coses del temps, no pas l'estacional: l'altre.