Articles

viure sense tu

Sobre l'enyor del Vendrell, Partal

Jordi Vendrell generava emocions que aglutinaven, que sumaven identitat

Amic Par­tal, dis­sab­te­co­lum­nista, ara que es diu que aquests són temps dur, i que els nos­tres valors són tous, quan és que no ho han estat de durs els temps? És dur que la dalla s'endu­gui aquells que per lògica encara hi hau­rien de ser. Com el res­pec­tat i admi­rat Jordi Ven­drell, mort fa deu anys. Una manera de fer ràdio magnètica, que reno­vava l'espec­tre sonor, de la qual em sento humil hereu, pri­mer com a oient, i ara també per l'hora, de L'orques­tra a L'ora­cle, pas­sant per Les postres i el Si més no.

De España para los españoles a El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico, un cor­pus poètic ben dife­rent. La ràdio sem­pre enge­gada a casa, men­tre la mare tallava bajo­ques per al bullit, la ràdio sem­pre enge­gada amb l'enèsim iogurt del Dukan. I si de petit sen­tia cançons dedi­ca­des pels emi­grants que eren a Ale­ma­nya o el disc sol·lici­tat a Ràdio Reus, el pas a la joven­tut el vaig fer sen­tint el pri­mer pro­grama del Ven­drell, Bar­nils i Monzó a Cata­lu­nya Ràdio. Amb el títol d'aquest llarg poema que la mare reci­tava de dalt a baix sense vacil·lar.

Però en canvi ell sí que vacil·lava. La Xulita i el Salvà ho saben prou. Ho feia en tot un altre sen­tit, aquell que té dir que la llen­gua és molt impor­tant: foteu els claus en català! Aquesta moder­ni­tat que s'arre­ce­rava a El lloro, o a El mínim esforç, o a L'orques­tra o a L'inter­nauta. Que li venia del conei­xe­ment de la savi­esa popu­lar i d'uti­lit­zar el set de Man­lleu, de la Plana. La sor­ne­gue­ria, i l'espe­rit crític, que feien la ràdio naci­o­nal, més gam­berra. Que podia pas­sar d'El lloro, i la con­tem­po­raneïtat eterna del Jaume Lorés, a la música de Roberto Tor­res, el Caba­llo viejo, que con­nec­tava amb l'aven­tura cari­be­nya dels cata­lans. Jordi Ven­drell gene­rava emo­ci­ons que aglu­ti­na­ven, que suma­ven iden­ti­tat; era un més de la família, encara que es fotés de tot. L'enyor orques­tral per les sis onzes d'or, preu de bara­lles de micos i llo­ros. L'enyor de demà, de pen­sar “sóc d'aquests que ara fa un any bus­ca­ven el seu orgull al pas­seig de Gràcia de Bar­ce­lona”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.