Opinió

opinió

Renfe, encara

Amb el còccix adolorit, una cama adormida, els narius vulnerats i l'autoestima nacional al mateix nivell on he tingut dipositat el meu cul durant la humiliant hora llarga de trajecte, em disposo a començar el dia amb un indescriptible entusiasme

Asse­gut als esgla­ons de la porta d'accés al vagó del tren, que he aga­fat a Cal­des de Mala­ve­lla en direcció a Bar­ce­lona, escolto els indig­nats comen­ta­ris dels pas­sat­gers que, dem­peus, m'envol­ten i refle­xi­ono sobre la tris­tesa que em pro­du­eix viure en un país incapaç de resol­dre les mínimes neces­si­tats que reque­rei­xen els ciu­ta­dans que hi habi­ten.

Què ens està pas­sant? Quin dard enve­ri­nat ens ha con­ver­tit en éssers pre­nyats de pas­si­vi­tat, resig­nats, inerts? Quin és el nivell d'humi­li­ació que estem dis­po­sats a accep­tar abans de reac­ci­o­nar col·lec­ti­va­ment i de manera deci­dida davant d'aquesta per­ma­nent allau d'incom­petència del govern de l'Estat?

Men­tre la porta del vàter s'obre i es tanca i omple de pudor la pla­ta­forma que forçada­ment ocu­pem una desena de per­so­nes, no puc dei­xar de pen­sar en la notícia que ens va rega­lar Renfe fa quinze dies, just després (casu­a­li­tat?) que el PSOE perdés el govern de Cas­te­lla-la Manxa: eli­mi­nació del ser­vei d'alta velo­ci­tat entre Toledo i Alba­cete uti­lit­zat només per setze per­so­nes diàries i gene­ra­dor d'una pèrdua de gai­rebé mil euros per hora. Els direc­tius del mono­poli fer­ro­vi­ari pre­sen­ta­ren en el seu dia estu­dis de mer­cat que en pre­ve­ien l'ús diari de tres mil viat­gers. Es coneix alguna dimissió? Han lle­git o escol­tat alguna expli­cació ver­sem­blant dels res­pon­sa­bles del mono­poli o del minis­tre del ram, res­pon­sa­ble dar­rer d'aquest incom­pren­si­ble i injus­ti­fi­ca­ble deliri?

Pot­ser hi podríem tro­bar un expli­cació en el fet que els han­gars de Renfe han aco­llit en els dar­rers anys un bon nom­bre de polítics fra­cas­sats als quals, en agraïment a la seva canina fide­li­tat, el par­tit ha pre­miat ator­gant-los un càrrec direc­tiu tot con­ver­tint-los, de manera automàtica, en tècnics dis­po­sats a adop­tar sense queixa ni rèplica les iniqües deci­si­ons deman­da­des pels seus core­li­gi­o­na­ris.

Però encara es pre­para una nova ofen­siva. Pepiño Blanco ja ha adver­tit que caldrà aug­men­tar-nos els impos­tos perquè no ens podem per­me­tre infra­es­truc­tu­res com les que ens han dotat en els dar­rers anys. El nivell de barra del minis­tre i vice­se­cre­tari gene­ral del PSOE és, ací, colos­sal, atlàntic. Ja ha tro­bat uns cul­pa­bles a qui endos­sar els resul­tats d'una gestió nefasta: els ciu­ta­dans. Si volem con­ti­nuar gau­dint [sic] dels ser­veis infra­es­truc­tu­rals que l'Estat ens ofe­reix, ento­nem el mea culpa i posem-nos la mà a la car­tera. Ho sabem de fa temps: la incom­petència no té preu.

Amb el còccix ado­lo­rit, una cama ador­mida, els narius vul­ne­rats i l'auto­es­tima naci­o­nal al mateix nivell on he tin­gut dipo­si­tat el meu cul durant la humi­li­ant hora llarga de tra­jecte, em dis­poso a començar el dia amb un indes­crip­ti­ble entu­si­asme.

Per aca­bar-ho d'ado­bar és 18 de juliol. Diguem-ho: sem­bla que ens tro­bem còmodes davant el per­sis­tent sen­ti­ment de vexació i der­rota. Si no, qui ho entén?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.