Opinió

Els anticaixes

Sempre havia dit que si ens tocaven les caixes seria un ‘casus belli' per als catalans

La crisi econòmica, que també és una crisi financera, ha fet desaparèixer el model català de caixes. Fa una mica més d'un any, en teníem deu; ara com ara en tenim tres i és possible que només en quedi una. Sempre havia dit que si ens tocaven les caixes seria un casus belli per als catalans, recordant els temps en què estudiava dret romà. No és cap raó de guerra, en el sentit literal del mot, però sí un cop de puny a la cara dels que deixen rastre. La reestructuració del sistema financer espanyol, que és el nom que rep la plantofada, ens ha fet i ens farà molt de mal. Quedem amb una caixa assegurada, més forta que mai, però el model català de caixes –una de gran, una de mitjana i vuit de fortes a la seva comarca–, ha passat a la història.

Qui són els anticaixes? Em refereixo a aquells que no veuen clar el model d'una entitat financera, de naturalesa fundacional, que destina una part dels seus beneficis a fer obra social.

En primer lloc, el Banc d'Espanya i el seu governador Miguel Àngel Fernández Ordóñez –Mafo per als amics–. La seva visió és d'Estat, espanyola i sense distincions. En aquesta sagrada unitat de mercat hi havia 45 caixes. Algunes estaven molt mal gestionades, per exemple Cajasur, sota el control dels canonges de la seu de Còrdova, o la Caja Castilla-La Mancha, intervinguda. Algunes estan molt polititzades, sota el comandament del govern de torn: les del País Valencià o Caja Madrid, entre d'altres. Totes les entitats financeres –bancs i caixes– han rebut les conseqüències de l'esclat de la bombolla immobiliària, però les caixes més, pel fet que eren les protagonistes del crèdit de l'habitatge. Cap caixa catalana no ha estat polititzada ni ha fet bestieses, com algunes de les mencionades. Però el Banc d'Espanya no hi ha fet distincions. Com a Europa, tampoc veuen clar el model de caixes privades –les úniques que s'hi mantenen són les alemanyes, que pertanyen en bona part als governs regionals–, el Banc d'Espanya i Mafo –per als amics–, han decidit liquidar el model de caixes, que els resultava incòmode.

En segon lloc i entre els anticaixes, hi trobem els bancs, per un problema de competència, ja que la quota de mercat de les caixes és del 50% en relació amb l'Estat i del 66% a Catalunya. I també, de menysteniment per un model social, molt lluny del seu; alguns amb més virulència que altres, amb els grans bancs espanyols en primer terme, que tenen una forta influència sobre el govern i sobre el Banc d'Espanya. Fa 30 anys, a l'inrevés d'ara, la crisi econòmica va afectar la majoria de bancs i cap caixa perquè la crisi va ser sobretot industrial.

La pregunta que em faig és: en el segle XXI, no hi tenen cabuda unes entitats sense accionistes, amb una forta sensibilitat social, que es proposen destinar a la societat una part del benefici aconseguit? De caixes, n'hi ha de ben gestionades i de mal gestionades, com els bancs. Calia quasiliquidar el model que tant bé ha funcionat a Catalunya? El procés de reestructuració es pot qualificar en alguns casos de putada, una acció deslleial, segons el diccionari.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.