Tribut a Catherine Deneuve

A França s'acaba d'estrenar una altra pel·lícula amb la presència de Catherine Deneuve: Les Bien-Aimés, amb la qual Christophe Honoré va cloure l'últim festival de Canes aportant un nou homenatge a l'adorat Jacques Demy, que, aviat farà cinquanta anys, va catapultar l'aleshores jove actriu amb Els paraigües de Cherburg i va retrobar-la a Les demoseilles de Rochefort i Pell d'ase. És per aquests musicals meravellosos que la Deneuve s'ha convertit en l'actriu preferida de l'Aina, que veu i reveu aquestes obres mestres fruit de la imaginació i la sensibilitat de Demy. L'Aina té set anys i espero que en el futur descobreixi l'actriu en altres pel·lícules que ha fet amb cineastes excepcionals. I que així en tingui una visió més diversa de la que semblen tenir alguns periodistes, a propòsit dels quals Deneuve ha fet aquest comentari: “Amb rares excepcions, sé què passarà en una entrevista. Dues o tres preguntes sobre el film que estic promovent i, bing, el retorn dels Paraigües de Cherbourg, sobre els quals ja s'ha dit i escrit tot, i molt millor del que jo mateixa pugui fer-ho. Tenia 20 anys, no sabia gaire bé què rodava, el play-back de les cançons era complicat, però hi havia un home que em mirava, Jacques Demy, un cineasta que em mirava de veritat.” Sí, jo també la recordo com la Genèvieve enamorada del mecànic Guy, que ha de partir a la guerra d'Algèria i que, quan torna, sap que la seva estimada s'ha casat amb un altre: la fragilitat dels sentiments. Però, amb el seu misteri, Catherine Deneuve travessa el cinema d'autor francès i europeu de les últimes cinc dècades. Ho dic de memòria: ha treballat amb Buñuel, Truffaut, Polanski, Rappenau, Varda, Techiné, Oliveira, Raúl Ruiz, Garrel, Carax, Von Trier, Desplechin, Ozon. Una filmografia enlluernadora. Durant un temps, de Deneuve deia que no s'escabellava mai: la fredor, la pulcritud extrema, l'elegància distant. Però m'he rendit davant aquesta impassibilitat: el glaç cobreix el foc, que deu ser tan subtil com la seva expressivitat.