Opinió

L'endemà del dissabte

Aire.

Per raons fami­li­ars, la meva estada a Lon­dres s'està allar­gant bas­tant, de manera que, en lle­gir la premsa anglesa, he començat a fixar-me en cer­tes peti­tes notícies locals de les quals nor­mal­ment no faig gaire cas (pot­ser perquè, com a ciu­tadà català, con­si­dero que ja no m'afec­ten). Aquesta set­mana, per exem­ple, un tal Guy Thomp­son, àlies el Ban­dit, ha gua­nyat el cam­pi­o­nat britànic d'air gui­tar, aquell esport que con­sis­teix a fer veure que toques la gui­tarra tot i no tenir-ne: una mena de kara­oke, si es vol, amb ges­tos en comp­tes de veus.

Enfants.

L'última vegada que vaig veure algú que tocava air gui­tar va ser a la dis­co­teca bar­ce­lo­nina Les Enfants Ter­ri­bles, fa uns 20 anys. No tenia ni idea que encara hi havia per­so­nes –algu­nes, pares i mares de família– que es dedi­ca­ven a pun­te­jar el buit com si les seves vides en depen­ges­sin en con­cur­sos ben seri­o­sos, però vet aquí que fins i tot van pagar el campió Thomp­son, poc després d'haver gua­nyat el seu tro­feu britànic (una caixa de gui­tarra trans­pa­rent i sense cor­des) perquè anés a Finlàndia a par­ti­ci­par en el cam­pi­o­nat mun­dial d'air gui­tar, que s'hi cele­bra cada any a la ciu­tat d'Oulu.

Petons.

D'altra banda, es va cele­brar el cam­pi­o­nat català d'air gui­tar a Torelló, a Osona, a prin­cipi d'aquest mes; els orga­nit­za­dors havien adver­tit –segu­ra­ment perquè calia– que poden tenir punts nega­tius acti­tuds com ense­nyar el cul al públic, fer ser­vir la cama com a gui­tarra, dir “Hola, Bar­ce­lona”.... Aquesta advertència a part, l'efemèride tore­llo­nenca sem­bla que és una còpia dels seus homòlegs inter­na­ci­o­nals. Però si de debò es volgués, es podria cata­la­nit­zar el con­cepte fàcil­ment, amb un cam­pi­o­nat d'air cobla, per exem­ple, amb tot de per­so­nes que toquen fla­bi­ols i fis­corns ine­xis­tents. O bé un air Polònia –per què no?–, amb gent que imita segons quins per­so­nat­ges sense eme­tre cap so. O bé, un air Gene­ra­li­tat, en què certs polítics fan veure a través d'una sèrie de mims que no els com­pro­me­ten per res, que fan tot el que poden perquè Cata­lu­nya tin­gui cada vegada més auto­go­vern. De fet, es podria al·legar que hi ha polítics que no fan res més que això, amb la mateixa sin­ce­ri­tat postissa que gas­ten aque­lles per­so­nes que en salu­dar-se es fan dos petons sense que els lla­vis toquin cap galta: allò que en anglès es diu un air kiss.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.