Opinió

I ara què, urbanita?

Desitjos a crèdit

En les impressionants descripcions que va fer sobre l'era postindustrial, el sociòleg nord-americà Daniel Bell arribava a la conclusió que el plaer havia esdevingut la meta de la vida. També afirmava que l'autorealització consumista irrestrictiva i l'hedonisme desenfrenat s'havien convertit en l'última justificació cultural i moral del capitalisme. Aquest fenomen no era fruit d'una causalitat sinó que venia precedit per una manera d'entendre el consum. Tal com destacava el pensador Patricio Lóyzaga, no era el modernisme, el que donava el cop definitiu a l'ètica protestant sinó la mateixa dinàmica del capitalisme i el seu principi axial: “És la possibilitat del crèdit, que elimina la necessitat de l'estalvi i fa possible la satisfacció instantània dels desitjos.” I ara caldria preguntar a Daniel Bell on queden els desitjos després de la desaparició del crèdit.

Alguns han buscat les fonts de la crisi en aquest consum incessant que feia als uns cedir els diners perquè uns altres poguessin comprar tot allò a què no accedien en efectiu. En definitiva, era una trampa ideada pels prestadors que aparentment acontentava tothom, des de la indústria fins als beneficiaris. Era lògic, però, que algú assumís, per exemple, hipoteques per un valor que condicionava trenta anys de la seva vida especulant que tot li aniria professionalment a la perfecció? S'ha vist que no, però la dinàmica era diabòlica i ningú podia quedar-se un cotxe, uns electrodomèstics i un habitatge amb menys prestacions que el veí. Resultava especialment penós sentir els grups d'espanyols –els catalans també– bramant en els indrets més insospitats del planeta. Allà veies en directe el fracàs de la pedagogia activa, la manca d'estil i l'assumpció del cholisme, una ideologia insultant amb els seus pentinats, tatuatges i un vocabulari farcit de diàlegs inversemblants i uns models socials lamentables.

El canvi de paradigma ve de lluny. La vocació en el treball com a fórmula d'autorealització ha quedat arxivada. Molts joves van abandonar els estudis pels sous que es pagaven a la construcció i l'autonomia individual ha quedat restringida pel pes de les sumes i de les restes. Com continuarà la història? Trobaran els polítics les solucions amb l'increment, a més, de la demografia a causa de la immigració desmesurada? S'inventaran alguna guerra per exterminar humans sobrants? Visions catastrofistes no s'escapen de la prospectiva dels analistes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.