Opinió

I ara què, urbanita?

Desitjos a crèdit

En les impres­si­o­nants des­crip­ci­ons que va fer sobre l'era postin­dus­trial, el sociòleg nord-ame­ricà Daniel Bell arri­bava a la con­clusió que el plaer havia esde­vin­gut la meta de la vida. També afir­mava que l'auto­re­a­lit­zació con­su­mista irres­tric­tiva i l'hedo­nisme desen­fre­nat s'havien con­ver­tit en l'última jus­ti­fi­cació cul­tu­ral i moral del capi­ta­lisme. Aquest feno­men no era fruit d'una cau­sa­li­tat sinó que venia pre­ce­dit per una manera d'enten­dre el con­sum. Tal com des­ta­cava el pen­sa­dor Patri­cio Lóyzaga, no era el moder­nisme, el que donava el cop defi­ni­tiu a l'ètica pro­tes­tant sinó la mateixa dinàmica del capi­ta­lisme i el seu prin­cipi axial: “És la pos­si­bi­li­tat del crèdit, que eli­mina la neces­si­tat de l'estalvi i fa pos­si­ble la satis­facció ins­tantània dels desit­jos.” I ara cal­dria pre­gun­tar a Daniel Bell on que­den els desit­jos després de la des­a­pa­rició del crèdit.

Alguns han bus­cat les fonts de la crisi en aquest con­sum inces­sant que feia als uns cedir els diners perquè uns altres pogues­sin com­prar tot allò a què no acce­dien en efec­tiu. En defi­ni­tiva, era una trampa ide­ada pels pres­ta­dors que apa­rent­ment acon­ten­tava tot­hom, des de la indústria fins als bene­fi­ci­a­ris. Era lògic, però, que algú assumís, per exem­ple, hipo­te­ques per un valor que con­di­ci­o­nava trenta anys de la seva vida espe­cu­lant que tot li ani­ria pro­fes­si­o­nal­ment a la per­fecció? S'ha vist que no, però la dinàmica era diabòlica i ningú podia que­dar-se un cotxe, uns elec­tro­domèstics i un habi­tatge amb menys pres­ta­ci­ons que el veí. Resul­tava espe­ci­al­ment penós sen­tir els grups d'espa­nyols –els cata­lans també– bra­mant en els indrets més insos­pi­tats del pla­neta. Allà veies en directe el fracàs de la peda­go­gia activa, la manca d'estil i l'assumpció del cho­lisme, una ide­o­lo­gia insul­tant amb els seus pen­ti­nats, tatu­at­ges i un voca­bu­lari far­cit de diàlegs inver­sem­blants i uns models soci­als lamen­ta­bles.

El canvi de para­digma ve de lluny. La vocació en el tre­ball com a fórmula d'auto­re­a­lit­zació ha que­dat arxi­vada. Molts joves van aban­do­nar els estu­dis pels sous que es paga­ven a la cons­trucció i l'auto­no­mia indi­vi­dual ha que­dat res­trin­gida pel pes de les sumes i de les res­tes. Com con­ti­nuarà la història? Tro­ba­ran els polítics les solu­ci­ons amb l'incre­ment, a més, de la demo­gra­fia a causa de la immi­gració des­me­su­rada? S'inven­ta­ran alguna guerra per exter­mi­nar humans sobrants? Visi­ons catas­tro­fis­tes no s'esca­pen de la pros­pec­tiva dels ana­lis­tes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.