Opinió

La dependència econòmica

L'Estat espanyol no és independent. Especialment en el terreny econòmic. No ho és des de la seva incorporació a la Unió Europea i sobretot des de la seva entrada a la zona euro, la moneda única de disset estats. El Banc d'Espanya pot tractar bé un banc i malament una caixa –ho ha fet–, però el govern espanyol no pot devaluar, ni fixar els tipus d'interès, perquè no té moneda pròpia. I el procés és clar: si la crisi econòmica actual no destrueix l'euro i fa avortar la Unió Europea, els membres d'aquesta unió han d'anar fent passes endavant, lentament però amb continuïtat.

I la propera passa –que segons alguns experts hauria d'haver estat anterior a la implantació de l'euro– és una política fiscal comuna i l'aproximació en la política laboral.

Quan no hi ha sobirania plena en la política econòmica, perquè aquesta és compartida amb estats més forts, pots tenir l'avantatge que els països més pobres rebin el suport dels més rics, dintre de la mateixa unió.

Però si no fas els deures –i aquest és el cas de l'Estat espanyol–, els països que els han fet poden imposar el seu criteri als altres. Hem d'estar a les verdes i a les madures.

El govern de Rodríguez Zapatero va pecar per fatxenda quan la conjuntura era bona per a tothom; no se'n va adonar quan la situació va canviar radicalment i des de fa un any i mig fa el ridícul davant del món, ja que s'ha posat en evidència que rep instruccions –indirectes i diplomàtiques, és clar– de les dues potències de l'euro –Alemanya i França– i del Banc Central Europeu, en el qual Espanya participa però no mana.

Per acabar-ho d'adobar, els sindicats majoritaris espanyols i alguns moviments populars més o menys estructurats no són conscients d'aquesta dependència i actuen com si depenguéssim de nosaltres mateixos.

Si aquí tenim un 21% d'atur, mentre a Alemanya és del 7% i a França arriba fins al 9,7%, el motiu de la diferència no és que ells siguin més intel·ligents que nosaltres, sinó que són més eficaços. I per què són més eficaços?

A Catalunya tenim tres dependències en lloc d'una: la general de l'Estat, en relació amb la Unió Europea i la zona euro; la dependència envers un estat centralista en el qual els catalans hem tingut sempre un paper mínim, i la dependència imposada per una balança fiscal insuportable. Si la política econòmica de l'Estat és correcta, en podem treure els beneficis corresponents, com a país emprenedor que som.

Però si el govern espanyol l'espifia contínuament, ens trobem nedant contra tres o quatre corrents contraris, que ens poden esclafar contra les roques. Paguem per un excés de solidaritat amb la resta de comunitats de l'Estat –la balança fiscal–, paguem pels errors del govern –en el qual no som, fora del Ministeri de Defensa– i paguem per les imposicions europees, conseqüència dels errors del govern. I els catalans també paguem pels nostres errors, és clar.

Ens en sortirem, per descomptat. No voldria deixar mal regust. Estem millor que fa 25 anys i molt millor que fa 50 anys. Però tampoc hem de ficar el cap sota l'ala.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.