Opinió

Desori, a més de crisi

L'economista Jeffrey Sachs tira endavant projectes contra la fam i la mortalitat infantil

Pre­o­cupa la crisi econòmica, però encara més si hi afe­gim l'actual situ­ació de desori. Segons el dic­ci­o­nari, desori és l'estat de desor­dre i con­fusió en què no hi ha manera d'enten­dre's, en què cadascú tira pel seu cos­tat, tot­hom crida, esva­lota, mou gat­zara, etc. Em sem­bla una defi­nició molt ade­quada, que es pot apli­car als indig­nats, al des­astrós com­por­ta­ment del govern de Rodríguez Zapa­tero, als mer­cats finan­cers, als pro­ble­mes de l'euro, etc. Pots anar afe­gint a aquesta relació altres situ­a­ci­ons de desori a Cata­lu­nya, Espa­nya, Europa i al món sen­cer, que a tot arreu n'hi ha. Per a la crisi econòmica, el desori és com si aga­fes­sis una per­sona que pateix un fort refre­dat i la tan­ques­sis en un con­ge­la­dor; les pos­si­bi­li­tats d'una pul­mo­nia són mol­tes.

Alguns eco­no­mis­tes i alguns polítics s'ado­nen que la solució a la crisi com­porta no tan sols les mesu­res econòmiques ade­qua­des, sinó també un canvi d'acti­tuds soci­als. Entre els pri­mers, des­taco Jef­frey Sachs, un catedràtic ame­ricà de la Uni­ver­si­tat de Colum­bia, can­di­dat al premi Nobel, que es dedica a estu­diar, però també a tirar enda­vant, pro­jec­tes per reduir la fam al món, la mor­ta­li­tat infan­til i els pro­ble­mes dels països emer­gents. M'agra­da­ria men­ci­o­nar algu­nes afir­ma­ci­ons que fa en un arti­cle publi­cat recent­ment, sota un títol pro­vo­ca­tiu i hete­ro­dox: “L'eco­no­mia de la feli­ci­tat” (El País, 4-setem­bre-2011).

Sachs es pre­gunta si no ens equi­vo­quem en bus­car més ingres­sos i més guanys en lloc de bus­car més feli­ci­tat, més benes­tar. La recerca embo­gida de guanys empre­sa­ri­als ens està amenaçant a tots, diu tex­tu­al­ment. Una feli­ci­tat i un benes­tar –rela­tius, és clar– que es poden tro­bar en qua­tre con­cep­tes no econòmics: cul­tura, salut men­tal, com­passió i comu­ni­tat. Cul­tura, o sigui conei­xe­ments; salut men­tal, no depressió; com­passió, no arrogància; sen­tit de pertànyer a una comu­ni­tat. Sense diners no es pot viure i el progrés econòmic és neces­sari, però l'hem de fer com­pa­ti­ble amb altres ele­ments.

La recerca impla­ca­ble de majors ingres­sos ens està por­tant a una desi­gual­tat i a una angoixa sense pre­ce­dents. Ho diu Sachs i em sem­bla que té tota la raó. El progrés econòmic que hem vis­cut durant els dar­rers vint anys ha bene­fi­ciat més uns que d'altres, tant a Cata­lu­nya com a la Xina. Fins i tot el pre­si­dent de la fede­ració d'empre­sa­ris espa­nyols, Joan Rosell, que és una per­sona asse­nyada, accepta que en aquest moment els més rics hau­rien de pagar més impos­tos, per reduir –encara que només sigui lleu­ge­ra­ment– les diferències soci­als. Deixo el tema de l'angoixa als sociòlegs i psi­quia­tres, però sóc cons­ci­ent que hi és i que els més benes­tants no se'n lliu­ren pel fet de tenir diners.

Amb desori no hi ha con­fiança i sense con­fiança no hi ha represa econòmica. Però avui, 11 de setem­bre, és un dia espe­cial per als cata­lans. Aquell dia de 1714 no va ser el “Fin de la Nación Cata­lana”, com deia el 1905 l'his­to­ri­a­dor Miquel San­pere. Tenim sòlides raons històriques per tenir con­fiança en el nos­tre poble, tot i el desori i la crisi econòmica actu­als.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.