El dia de la marmota
En el gradual esclafament institucional, lingüístic i cultural de Catalunya es contemplen moltes fases. Sembla que, de moment, per donar alè a aquest procés, ja no cal recórrer als Decrets de Nova Planta, ni a les ensulsiades de Queipo de Llano o Espartero o Primo de Rivera o Franco, ni a les animositats d'Azaña (“es una ley de la historia de España, la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años”). Sembla que tampoc cal repetir el diagnòstic de Felipe González (“El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán”); i potser no cal repetir-lo perquè ja ha fet el recorregut característic d'aquelles profecies que s'autocompleixen. Sembla que també s'ha superat el 23-F, si bé és propi de tota vida intel·ligent preguntar-se quants esperits del 23-F no han acabat corporeïtzant-se. Sembla que també s'han superat les necessitats de ràtzies judicials contra l'independentisme (Garzón, juliol del 1992). Superades totes aquestes cotes violentíssimes, la programada destrucció de Catalunya ha entrat en una fase més silenciosa, en una mena de grau zero de la política, d'una política rebaixada a tecnocràcia i a dogma constitucionalista. Un esperit intel·lectual potser compararà aquesta fase amb la fi de la història augurada per Francis Fukuyama. Però als esperits rasos ens agrada més referir-nos-hi tot evocant la pel·lícula Groundhog day, traduïble com El dia de la marmota. A Catalunya la política s'assembla al singularíssim moviment paralitzat d'El dia de la marmota. Com ja deu saber el lector, aquesta magnífica comèdia recrea les peripècies d'un periodista (interpretat per Bill Murray) que ha de cobrir l'anodí informatiu de la sortida de la marmota en un poblet de Pennsilvània. Per extensió de la rutina i la mediocritat, el periodista queda condemnat a reviure el mateix dia, una vegada i un altre, essent ell l'única persona de tot el poble que té consciència d'aquella reiteració. A Catalunya som com a Pennsylvania, en ple dia de la marmota. La falange dels dos partits nacionalistes espanyols pot velar la seva imposició política emparant-se en el martell d'un tercer poder: el Tribunal Constitucional. Mentrestant el nacionalisme català escenifica una patètica imatge de bevedor violentat, un bevedor que crida des de la barra del bar: “Agafeu-me! Que si no..., em separo!”
