Opinió

El congrés de l'esperança

Ha de quedar clar, en les nostres consciències primer i per a tothom després, que ja no som un poble vençut, sotmès, amenaçat

A Cata­lu­nya, del 78 fins ara ha plo­gut més del que podíem espe­rar. De vega­des pluja manyaga, que assa­o­nava les espe­ran­ces; de vega­des tor­ren­cial, com un càstig del cel. Dar­re­ra­ment, alguna cala­mar­sada de ponent. El 78, una mica per casu­a­li­tat, era al Casino del Poble Nou, espec­ta­dor pri­vi­le­giat dels tre­balls del II Congrés del PSC, el congrés de la fusió, de la uni­tat. Han hagut de pas­sar molts anys perquè fos capaç de valo­rar amb cri­teri el que pas­sava al meu davant. Allà, entre dele­gats del Rea­gru­pa­ment, del Congrés, del PSOE, només pro­vava d'enten­dre les diver­ses mecàniques con­gres­su­als, seguint boca­ba­dat els movi­ments sor­pre­nents d'amics i cone­guts que es reu­nien i es sepa­ra­ven, nego­ci­a­ven o dis­cu­tien, per aparèixer després amb els caps ben lli­gats a dema­nar el vot pràcti­ca­ment unànime dels con­gre­gats.

És difícil d'ima­gi­nar com hau­ria sigut la política cata­lana sense aquell congrés. Allà, al Casino del Poble Nou –pro­ba­ble­ment reco­llint l'herència del PSUC, que ja anava a la baixa– es plan­ta­ren les lla­vors del que hem après a valo­rar com a con­vivència social, es mar­ginà per molts anys el perill d'un país eus­ca­rit­zat. Per bé i per mal, el soci­a­lisme català par­la­ria amb una sola veu i seria obert a molts pen­sa­ments. Cal enten­dre que res no ha estat fàcil. Que les cor­re­dis­ses, les nego­ci­a­ci­ons, les dis­cus­si­ons que veia aquell dia s'han anat repro­duint entre els bas­ti­dors del car­rer de Nica­ra­gua tots aquests anys per poder con­ti­nuar par­lant amb una sola veu, mal­grat aple­gar molts sen­ti­ments.

Ara que el PSC pre­para el seu XIII Congrés, cal dema­nar als dele­gats que siguin tan ago­sa­rats i valents com ho foren els de l'any 78 per pre­pa­rar un par­tit capaç d'afron­tar els rep­tes extra­or­di­na­ris que té plan­te­jats la Cata­lu­nya del segle pre­sent. I no parlo només de la crisi que ens acla­para, ni parlo de les elec­ci­ons que s'acos­ten com una tem­pesta. Tot això és la política de l'anar fent, de fer bullir l'olla. En aquests trenta anys llargs, Cata­lu­nya ha can­viat i Espa­nya ha can­viat. I ha can­viat, sobre­tot, l'encaix entre les dues naci­ons. Per mal. L'enorme esforç del govern Mara­gall per esta­blir amb el nou Esta­tut una arti­cu­lació cohe­rent, que per­metés cami­nar cap al fede­ra­lisme, que deixés clar que per ser espa­nyol no cal dei­xar de ser català, que la política fis­cal de l'Estat no ha de ser un impost revo­lu­ci­o­nari –un tri­but dels vençuts per dei­xar-los viure– sinó una con­tri­bució a l'esforç comú, va fra­cas­sar. Tot aquell tre­ball honest i com­par­tit de soli­da­ri­tat autèntica i rao­nada, es va esta­ve­llar con­tra l'uni­ta­risme de la Meseta, con­tra una con­cepció de l'Estat que no tolera les diferències, que es manté fidel a aque­lla orde­nança que exi­gia “redu­cir estos rei­nos de qué se com­pone España, al estilo y leyes de Cas­ti­lla sin nin­guna dife­ren­cia”.

El poble de Cata­lu­nya ha entès altre cop la mateixa lliçó de sem­pre: el comte-duc d'Oli­va­res encara mana a Madrid. Hi ha un movi­ment de gran ressò social que mani­festa, cada dia amb més clare­dat, la crei­xent des­a­fecció davant un Estat que no ser­veix les més essen­ci­als aspi­ra­ci­ons del poble de Cata­lu­nya, que no vet­lla per la seva cul­tura, que es dis­gusta per la seva llen­gua, que actua al ritme que li mar­quen els més cas­po­sos cori­feus de la vella comèdia impe­rial.

Cata­lu­nya vol ser a Europa sense dei­xar de ser cata­lana. Però Europa la for­men els estats. Cal, doncs, tenir un Estat. Un Estat inde­pen­dent? Pot­ser un estat fede­ral espa­nyol, però en tot cas, un Estat que puguem sen­tir propi, que ho sigui, que no tre­ba­lli con­tra els nos­tres més ele­men­tals i irre­nun­ci­a­bles drets, que ens per­meti i ajudi a ser i sen­tir-nos lliu­res en el marc d'unes estruc­tu­res polítiques reno­va­des, nego­ci­a­des, assu­mi­des lliu­re­ment, en bene­fici de tots.

Del XIII Congrés n'hau­ria de sor­tir un ide­ari com­par­tit per tot el soci­a­lisme català capaç de fer arri­bar a la resta d'Espa­nya i a Europa el mis­satge de la soli­da­ri­tat cata­lana con­di­ci­o­nada necessària­ment al res­pecte, a la nego­ci­ació i al pacte entre iguals.

Ha de que­dar clar, en les nos­tres consciències pri­mer i per a tot­hom després, que ja no som un poble vençut, sotmès, amenaçat. La nos­tra con­tri­bució a la lluita per recu­pe­rar la democràcia fou prou deci­siva per exi­gir el dret a par­ti­ci­par en la cons­trucció de l'Estat del futur i de l'Europa de l'espe­rança.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.