Malestar

Enregistrades amb un telèfon mòbil, les imatges relatives a la mort de Muammar al-Gaddafi m'han causat un malestar que em consta que comparteixo amb altres persones. M'atreveixo a usar el plural per apuntar que no dubtem que era un tirà que va mantenir-se en el poder exercint la repressió i la violència fins a torturar i matar els seus opositors.

No ignorem que va enriquir-se sense escrúpols desatenent les necessitats de la població, tot i les proclames socialistes dels seus primers temps. Ni tampoc que sempre va ser un militar prepotent i bel·licós, disposat a la invasió i a donar suport al terrorisme. No oblidem que la seva resistència en els últims mesos ha expandit encara més el terror que ha provocat.

Tanmateix, encara que puguem saber que instants abans de la seva mort continuava instant els seus guardes a matar, les imatges mostren un home ferit, indefens, espantat. Només devia ser just en aquells moments previs a la seva mort, però aleshores, després de tantes mudances i matances, Gaddafi va recuperar la seva humanitat d'una manera extrema. En el moment de la seva mort, aquell home, ferit, colpejat i possiblement mort finalment a causa d'un tret al cap, no tenia poder, havia deixat de ser el dèspota causant de tanta violència per esdevenir-ne una víctima.

D'aquí, el malestar que em van provocar aquelles imatges, que he evitat tornar a veure per no caure en la morbositat. Malestar per la violència, que mai deixa impune a qui l'exerceix, del grup de rebels que van trobar-lo. Malestar pel fet d'arribar a sentir una estranya i inesperada compassió, ni que sigui fugissera, pel sàtrapa libi. La mort de Gaddafi val com a catarsi?

Hi ha una pregunta que em volta pel cap: Què fer amb un dictador enderrocat? Què fer-ne per tal de construir alguna cosa que no se li assembli?