L'home del sac separatista

Deu n'hi do com es posa de nerviós segons qui quan surten enquestes com la del CEO d'aquesta setmana. L'home del sac independentista espanta més a casa nostra que a Espanya.

L'endemà de la publicació de la mostra, hom podia veure amb claredat, un cop més, que al nostre país s'editen diaris catalans i diaris espanyols, amb independència de la llengua emprada. Un rotatiu barceloní relegava la notícia a un segon pla i titulava, naturalment, “Guanya Duran”. Un altre només esmentava el creixement del sobiranisme però sense publicar cap gràfic sobre el tema, i se centrava en els resultats electorals dels partits el 20-N. Fins i tot una emissora de ràdio privada catalana va recórrer al desprestigi per restar valor a la mostra, titllant el CEO de “pintoresc” i posant en dubte la seva seriositat.

Duran i Lleida va manifestar-se contrari a la independència perquè és un tema que divideix la societat en dues parts. El seu argument, però, es pot aplicar igualment a la dependència d'Espanya. Des del PP, transparents com sempre, directament van reclamar matar el missatger: “que es tanqui el CEO!”, clamava el candidat oblidat Fernández Díaz, per constatar després que l'oblit havia estat culpa del seu propi partit.

Els resultats de l'enquesta són els que són, i és sabut en els ambients polítics que el CEO es caracteritza pel fet de no “cuinar” els seus treballs, precisament per curar-se en salut. De l'anàlisi de la mostra pel que fa a l'independentisme se'n poden extreure dues conclusions importants:

La primera, que en un eventual referèndum, l'opció independentista guanyaria amb solvència. Si traslladem les dades del CEO a un escenari electoral, comptant-hi abstencions i vots en blanc, hom pot estimar una participació propera al 70 per cent i un resultat a favor de la secessió per sobre del 60 per cent. Molt superior al que la comunitat internacional va demanar en el cas de Montenegro.

La segona conclusió hauria de fer rumiar els nostres líders polítics. Llegint l'enquesta del CEO és clar que el sobiranisme és transversal i majoritari a Catalunya. El problema és que els partits –cap d'ells– no aconsegueixen canalitzar aquest moviment. Si no hi posen remei, els ciutadans trobaran altres camins per fer realitat els seus anhels. Mans a l'obra.