A propòsit d'una oració de
Modests Prats i d'un assaig d'Henri Focillon
Elogi de les mans
He encetat les ‘Homilies de Medinyà', de Modest Prats, pel final, en què s'hi troba el dietari que, en començar el 1980, va emprendre tenint present que el seu avi patern havia nascut feia cent anys
Confesso que, amb l'excepció d'una oració que és a l'origen d'aquest article, he encetat les Homilies de Medinyà, de Modest Prats, pel final, en què s'hi troba el dietari que, en començar el 1980, va emprendre tenint present que el seu avi patern havia nascut feia cent anys: “Ser nét d'un home que seria centenari si encara visqués m'ha fet adonar de la meva vinculació, directa i viscuda a un món que és a punt de desaparèixer.” Modest Prats hi afegeix que va perdre el pare quan encara no havia complert tres mesos: “L'únic home que va quedar a casa fou l'avi i, al seu costat, vaig passar la infantesa i hi vaig créixer. Ell va morir quan jo tenia setze anys. Potser això explica (ultra la seva personalitat) que en servi un record tocat d'un aire lleugerament melangiós i enyoradís.”
Aquest dietari es va interrompre el 2 de febrer, en el punt en què Prats va deixar constància de la seva visita al Mas Pla, arran que Josep Pla (el gran dietarista) l'hagués convidat a una entrevista amb Joan Coromines. Aquest, però, s'ho va fer venir bé perquè, tot just encetada la conversa, Prats anés a passejar amb l'esposa i el germà del filòleg. Ho va entendre i no ho va considerar un menyspreu. De fet, en acomiadar-se amb afecte, Coromines va tenir interès a fer-li saber que sabia qui era i que l'esperava a Pineda. Al final de l'entrada, hi anota: “Si no fos tard hauria d'escriure les meves reflexions sobre aquests dos grans homes que he pogut veure plegats. No tinc temps.” Podem suposar que no va tenir més temps per continuar escrivint aquest dietari? Una llàstima, perquè la lectura d'aquestes pàgines és una experiència deliciosa que en demana més. El present hi apareix en les seves activitats com a capellà i en el relat de trobades amb persones de Medinyà en què l'anècdota sempre dóna peu a una observació, tan penetrant com subtil, sobre les conductes humanes. Tanmateix, amb l'evocació de la figura de l'avi, però també de la mare i l'àvia materna, originaria d'Aransa, el passat relatiu a la infantesa viscuda a Castelló d'Empúries (i una mica a la Cerdanya) emergeix poderós i, certament, el breu dietari arriba com el testimoni d'un món desaparegut, aquell de la Catalunya rural tal com hi van viure els avantpassats. Un món on hi havia ferrers com el seus besavi, avi i pare, que ferraven els cascos dels cavalls. Només, però, va veure treballar l'avi: “I veig les seves mans grosses i rabassudes, cremades amb el foc de la fornal, que mimaven el gest d'esmolar, o feien anar amunt i avall la imaginària cadena de la marxa”.
Llegint aquest dietari he trobat algunes claus per comprendre, em sembla, l'“Oració de les mans”, que Prats va escriure uns dies abans de ser ordenat capellà el 8 de març del 1959. Josep Maria Fonalleras me la va recomanar i va ser el primer que vaig llegir d'Homilies de Medinyà. L'autor concedeix veu a les mans (parla a través d'elles), que pregunten al Senyor per què les vol ungir, triant-les doncs per beneir i per consagrar, “si són aspres, quadrades, brutes de tantes coses?”. I “les mans” continuen preguntant: “Per què voleu que ens vinguin a besar, si tothom s'adonarà que són mans d'un ferrer, d'una telefonista, d'un pagès?”. És meravellós. En aquestes mans hi ha les empremtes dels avantpassats ferrers i pagesos, de la mare, que va deixar la suor a l'aparell de telèfon, però que, com l'àvia, també es va punxar (“quan tots dormien i els vestits no eren acabats encara”) i va tocar la “paella, la cassola, les cebes, la mà de morter”. Hi ha l'herència de la seva nissaga i a la vegada la germanor amb tota la humanitat. Són dignes aquestes mans? Jo m'he fet que la resposta, evidentment afirmativa, hi és en un assaig escrit per l'historiador de l'art Henri Focillon (1881-1943) que du per títol Elogi de la main (1934). Una resposta materialista, però transida d'espiritualitat, sobre les mans que feinegen, pinten, escriuen. Només tradueixo del francès un mots inicials que són una invitació a cercar aquest text preciós de Focillon: “Emprenc aquest elogi de la mà com un deure d'amistat. En el moment en què començo a escriure'l, veig les meves que reclamen el meu esperit. (...) Són serventes? Pot ser. Però dotades d'un geni enèrgic i lliure, d'una fisonomia: rostres sense ulls i sense veu, que veuen i que parlen.”
