Opinió

L'endemà del dissabte

Potes.

Fa uns anys, una amiga meva, metgessa, en trobar-se a l'ascensor amb una veïna que havia acabat de tenir un avortament involuntari, li va dir, per consolar-la: “Aquestes coses passen molt sovint; bé, també ho hauries de saber, ets veterinària, oi?”. Les ficades de pota solen ser tan desconcertants per als qui les perpetren com per a les diguem-ne víctimes.

Pífies.

En un capítol conegut d'Hotel Fawlty –la sèrie de comèdia més que mítica dels anys setanta– una parella nord-americana arriba tard a l'hotel en qüestió; ells no saben que el xef ja ha marxat i ofereixen diners al propietari, Basil Fawlty, perquè convenci aquest xef inexistent que els faci un bon sopar; Basil s'embutxaca la virolla i tot seguit corre cap a la cuina per fer de xef ell tot sol; com que no sap preparar l'amanida Waldorf que li han demanat –no sap ni què és– dóna la culpa al suposat xef fins al punt de mostrar a la parella ja empipadíssima una suposada carta en què aquest cuiner absent demana disculpes: “Assumeixo tota la responsabilitat del merder esgarrifós d'aquest vespre; si hagués fet cas del senyor Fawlty res de tot això mai no hauria passat.” Quan els que fiquen la pota intenten arreglar-ho, la situació sol empitjorar.

Planxes.

Que sembla que és l'estratègia adoptada per cert prohom de l'Espanya monolingüe que va fer planxa fa una setmana tot bromejant sobre bombardejos; un cop avisat que havia comès un error, va demanar-ne disculpes tot espifiant-la encara més en insinuar, a RAC 1, que hi ha bombardejos i bombardejos i que els que patia Barcelona eren de segona categoria (per bé que els dels franquistes, sense anar més lluny, van matar-hi 4.736 persones); ara, és clar, caldria que demanés disculpes per aquesta disculpa, unes disculpes que segurament també seran una altra pífia, que requerirà unes noves disculpes al seu torn i així successivament, en una cadena fawltyesca sense fi... Encara més: cada cop que el prohom esmentat fica els peus a la galleda, revela que no cal que hi hagi fronteres oficials per constatar que existeix un abisme infranquejable entre Catalunya i el país contigu. Una mostra perfecta del que els nord-americans en diuen un Kinsley gaffe, en homenatge a una frase que el periodista Michael Kinsley va amollar el 1984: “La ficada de pota autèntica és quan un polític diu la veritat sense voler.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.