Opinió

L'endemà del dissabte

Potes.

Fa uns anys, una amiga meva, met­gessa, en tro­bar-se a l'ascen­sor amb una veïna que havia aca­bat de tenir un avor­ta­ment invo­lun­tari, li va dir, per con­so­lar-la: “Aques­tes coses pas­sen molt sovint; bé, també ho hau­ries de saber, ets vete­rinària, oi?”. Les fica­des de pota solen ser tan des­con­cer­tants per als qui les per­pe­tren com per a les diguem-ne vícti­mes.

Pífies.

En un capítol cone­gut d'Hotel Fawlty –la sèrie de comèdia més que mítica dels anys setanta– una pare­lla nord-ame­ri­cana arriba tard a l'hotel en qüestió; ells no saben que el xef ja ha mar­xat i ofe­rei­xen diners al pro­pi­e­tari, Basil Fawlty, perquè con­venci aquest xef ine­xis­tent que els faci un bon sopar; Basil s'embut­xaca la viro­lla i tot seguit corre cap a la cuina per fer de xef ell tot sol; com que no sap pre­pa­rar l'ama­nida Wal­dorf que li han dema­nat –no sap ni què és– dóna la culpa al supo­sat xef fins al punt de mos­trar a la pare­lla ja empi­padíssima una supo­sada carta en què aquest cui­ner absent demana dis­cul­pes: “Assu­meixo tota la res­pon­sa­bi­li­tat del mer­der esgar­rifós d'aquest ves­pre; si hagués fet cas del senyor Fawlty res de tot això mai no hau­ria pas­sat.” Quan els que fiquen la pota inten­ten arre­glar-ho, la situ­ació sol empit­jo­rar.

Plan­xes.

Que sem­bla que és l'estratègia adop­tada per cert pro­hom de l'Espa­nya mono­lingüe que va fer planxa fa una set­mana tot bro­me­jant sobre bom­bar­de­jos; un cop avi­sat que havia comès un error, va dema­nar-ne dis­cul­pes tot espi­fi­ant-la encara més en insi­nuar, a RAC 1, que hi ha bom­bar­de­jos i bom­bar­de­jos i que els que patia Bar­ce­lona eren de segona cate­go­ria (per bé que els dels fran­quis­tes, sense anar més lluny, van matar-hi 4.736 per­so­nes); ara, és clar, cal­dria que demanés dis­cul­pes per aquesta dis­culpa, unes dis­cul­pes que segu­ra­ment també seran una altra pífia, que reque­rirà unes noves dis­cul­pes al seu torn i així suc­ces­si­va­ment, en una cadena fawltyesca sense fi... Encara més: cada cop que el pro­hom esmen­tat fica els peus a la galleda, revela que no cal que hi hagi fron­te­res ofi­ci­als per cons­ta­tar que exis­teix un abisme infran­que­ja­ble entre Cata­lu­nya i el país con­tigu. Una mos­tra per­fecta del que els nord-ame­ri­cans en diuen un Kins­ley gaffe, en home­natge a una frase que el peri­o­dista Mic­hael Kins­ley va amo­llar el 1984: “La ficada de pota autèntica és quan un polític diu la veri­tat sense voler.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.