Els mites de l'actualitat

El dia en què els deliris de la correcció política van quedar en evidència, ja fa alguns anys, molts dels qui encara es resistien a qüestionar les escales de valors convencionals s'hi van haver d'acabar resignant. No ha estat res de la nit al dia, evidentment, sinó un procés en el temps, no exempt de retrocessos. La humanitat continua víctima de les pròpies trampes del llenguatge, i hi continua havent de tot: qui va de bona fe, qui es confon un cop i un altre, qui hi fa el que pot i qui, com els estraperlistes en temps difícils, no té cap problema per aprofitar-se'n.

Reapareix la perpètua pregunta: d'on surten els costums, qui emet els usos, qui s'inventa els valors, qui els imposa? És tan ardu de respondre com qui s'inventa els acudits, que arriben perfectament elaborats en boca d'algú a qui ja li han contat; però qui ha assistit al naixement d'una d'aquestes petites meravelles –algunes més que altres– de l'enginy? Dins d'aquest mecanisme podem inquirir sobre la legitimitat, i encara l'obligació d'aplicar en la pràctica les conseqüències lògiques dels valors establerts.

Se suposava que la democràcia desfaria la dicotomia poder/ciutadania dins la qual la gent del carrer veien els governants com “els altres”, com uns que no són dels seus, que decideixen al marge de l'interès de la majoria. Un no pot deixar de preguntar-se si, per posar un exemple de rabiosa actualitat, l'hipotètic ciutadà-tipus no faria ara mateix els ajustaments –o sigui retallades pressupostàries– que tant desassosseguen a tots plegats. La pregunta és una trampa retòrica, és clar: tal ciutadà potser no les faria acabar d'extreure de la seva condició actual, però un cop informat de la situació és plausible que sí; ara bé, aleshores ja hauria perdut la condició de ciutadà del carrer, i passaria a ser un més del empleats del poder, obligats a acatar els dictàmens de l'amo.

La correcció política, que pels epicuris ha arribat a ser una broma, feliços ells si s'ho poden permetre, és la forma actual d'alienació pública. En l'escala de valors actual, que té, com la de qualsevol altre temps, un reflex més o menys coherent i eficaç en la legislació vigent, hi ha fal·làcies tan arrasadores que jo no sé si fins a quin punt la gent les percep en la seva veritable dimensió, perquè si ho fes se'ls faria de molt mal portar aquesta mena de resignació ressentida que ho impregna tot. L'afer proporciona material per a extenses disquisicions que no renuncio a fer en una altra ocasió; avui em limitaré a deixar-les apuntades: la tolerància, la llibertat, l'ús de la violència i la vida humana com a valor suprem són algunes de les més flagrants preses de pèl col·lectives de la postmodernitat, si és que aquesta és l'època en què vivim. La majoria ciutadana sembla que comença a adonar-se que la tolerància i la llibertat són paraules-trampa que els diversos staffs de polítics-venedors, aspirants a flautistes de Hamelin, utilitzen per embadalir la gent, i tenir-los distrets i tranquils. Que l'estat té el monopoli de la violència sembla que alguns ja ho han captat, però que la vida humana sigui el valor suprem i que la pena de mort estigui eradicada per l'estat de dret és ja un sarcasme d'una magnitud que mereixeria una resposta determinant i contundent. La pena de mort no és als tribunals de justícia, però cal examinar seriosament com se n'hauria de dir de permetre que mori de gana una part tan important de la població mundial. Els criminals són entre nosaltres, però no se'ls sap identificar, i per si de cas es mira en una altra direcció.

Quina és la relació de forces –el grau percentual de benestar– que fa que la majoria de la població no es revolti contra el repartiment del beneficis, tal com en altres èpoques s'havia fet? Fins quan això es mantindrà com ara? Tard o d'hora la ciutadania haurà de decidir com trenca el cercle viciós dels especuladors financers que es lucren a costa del deute sobirà dels estats, les agències de qualificació que rebaixen la solvència d'aquests estats, les entitats bancàries rescatades amb els fons dels estats i que després neguen els crèdits als ciutadans i els endureixen condicions i exigències fins a límits inassumibles per la majoria dels qui de debò ho necessiten per sobreviure. El liberalisme econòmic és l'actual tirania del món, l'hereva directa del feudalisme medieval i l'aristocràcia anterior al 1789. Pretendre que manen les lleis del mercat n'és la farsa culminant, perquè de la mateixa manera que si d'acord amb tals lleis una empresa s'enfonsa i no la salva la comunitat, ni salva un individu que cau en la ruïna, és una contradicció de principi que l'estat hagi de salvar amb diner públic un banc que fa fallida. Si l'estat no és bo per corregir allò que el mercat fa en una direcció, és insostenible que ho hagi de ser per fer-ho en una altra.

Quines accions poden realment posar remei a una situació que fa aigües per totes bandes? Anem a parar a aquesta ridícula frase feta, que se sent últimament més mai, “que no es faci res que divideixi ni que enfronti la ciutadania”, que és un autèntic insult a la intel·ligència, perquè l'apreciació d'allò que ha d'enfrontar o dividir no és una ciència exacta, ni encara que ho fos no és un valor per sobre d'altres valors més consistents, ni determina fatalment el resultat. I encara, per sobre de tot això, hi ha el fet que uns i altres, el govern català, el gobierno de España (tal com diu l'anunci) i, sobretot, el Tribunal Constitucional, no paren de deposar accions que divideixen i enfronten la ciutadania, i no cal posar exemples perquè la llista seria molt més llarga que aquestes línies.