Com els alemanys?
S'imaginen que, després de pagar renda i patrimoni tota una vida, en el moment que necessitessin la sanitat pública per un problema greu els diguessin que encara els toca copagar més que als altres?
Les tribulacions de l'incipient estat de benestar espanyol, pensat quan hom creia ser més ric del que realment era, porten ara constantment a la seva revisió. Mirar el que fan i han fet altres països pot resultar actualment molt interessant. Alemanya és referent avui de l'Europa que ve. D'aquí ve la curiositat d'entrar en el seu estudi. Algunes veus diuen que el que és Alemanya a Europa replica el que representa Catalunya a Espanya. Vegem algunes peces de l'evidència.
La Llei de Dependència (una magnífica revisió dels seus èxits i fracassos s'acaba de publicar a Papeles de Economía Española, núm.129) és un bon exemple de l'estat de benestar que s'ha quedat, per manca de finançament, aturat i que cal ara avaluar. L'experiència alemanya, a diferència de l'espanyola, que va lligar gossos amb llonganisses, fou la de forçar l'assegurament protector d'aquesta contingència. Per fer-ho, acceptaren l'1 de juliol de 1996 l'augment d'1,7 punts a les seves cotitzacions (1,7%) i renunciaren com a país a un dia de jornada festiva retribuïda. Com que això no implicava igualment sacrificis per a les classes passives, des d'abril del 2004 s'obligà els pensionistes a pagar la cotització completa a l'assegurament de dependència. Fins llavors, el sistema assumia la meitat de la cotització, de manera similar al que passava amb les cotitzacions socials de treballadors i empresaris. El legislador decidí, però, que com que els pensionistes no havien pogut renunciar a una jornada festiva remunerada, com ho havien fet els treballadors, per contribuir a la sostenibilitat financera del sistema de pensions haurien de pagar la cotització completa ells mateixos.
Seguim. El Tribunal constitucional alemany en una sentència del 2001 va resoldre que les “contribucions naturals” que fan els pares, addicionalment al sistema públic de pensions en forma de “cotitzants futurs”, havien de considerar-se conjuntament amb les monetàries, ja que sense la seva aportació, és a dir, afavorir una “propera generació” de cotitzants, el sistema resultaria inviable. El Tribunal va obligar així el legislador a “retribuir” la criança i educació dels fills a l'hora de generar drets de pensió de cara a compensar les càrregues que assumeixen els pares en benefici de la Seguretat Social. L'argument de la demanda interposada que donà peu a la sentencia consistia a remarcar que les persones dependents amb fills poden seguir comptant en gran mesura amb el seu ajut (no retribuït), o amb més probabilitat rebre únicament subsidis barats per cobrir l'assistència domèstica per part d'aquests cuidadors no professionals. I només quan s'esgota el potencial de solidaritat familiar recorren a formes de provisió que causen despeses publiques més elevades.
En canvi, les persones dependents sense fills poden fer valer des del principi el dret a prestacions en espècie més cares, ofertes bé de manera ambulatòria per cuidadors professionals, bé a través de la institucionalització en residències. A més, segons l'argument, les persones sense fills poden acumular efectivament patrimonis clarament més alts que, gràcies al sistema de protecció de la dependència, resten protegits, sense haver-se de liquidar, o que es consumeixen només després de patir estats de dependència durant molt temps. En canvi les famílies amb fills han de suportar despeses addicionals per a la criança d'aquests i, sovint, a causa de la pèrdua temporal d'ingressos per treball durant el període de la seva criança, poden generar no tan sols menys estalvis sinó també pensions comparativament menors.
El Tribunal va reconèixer els arguments i exigí una diferenciació de les cotitzacions (Bundesverfassungsgerich, 2001). La càrrega dels sense fills fou incrementada per alleugerir els dèficits del sistema. Així, la taxa de cotització per als assegurats sense fills, una volta acomplerts 23 anys, s'incrementà l'1 de gener del 2005 de l'1,7% a l'1,95%, cotització que no es finança paritàriament sinó que és suportada exclusivament per l'assegurat. Actualment (des del 2008) és del 2,2% (enfront de l'1,95 per als cotitzants amb fills).
A Espanya, res de tot això es té en consideració. El balanç intergeneracional dels costos i beneficis de la despesa social cada cop està més esbiaixat contra els joves i els nens, que són qui “més poden esperar”. Més encara, en els nostres serveis de dependència, haver estalviat i tenir renda i patrimoni, condemna avui a un copagament més elevat. I tant aplicat a la dependència greu com a la moderada. S'imaginen que, després de pagar renda i patrimoni tota una vida, en el moment que necessitessin la sanitat pública per un problema greu els diguessin que encara els toca copagar més que als altres?
Tot això obre un escenari que escapa de les realitats i cultures avui imperants. Canvis que veurem venir seguint el diktat alemany, o simple aliment per al pensament? El temps ho dirà.
