Opinió

Nou any, vells propòsits

Ara podem calibrar per quantes coses prescindibles hem estat capaços de vendre la nostra lleugeríssima i preuada ànima

Aero­port del Prat. Joves sense la més mínima apa­rença d'inca­pa­ci­tat o can­sa­ment, dones que pro­cla­men amb el seu posat el pas diari pel gimnàs, supo­sats prac­ti­cants de l'esport de fer turisme i curo­sos exe­cu­tius de maletí llu­ent i agenda atapeïdíssima s'apa­lan­quen en la cinta trans­por­ta­dora aquesta que, de forma inter­mi­tent, intenta fer humà un aero­port inhumà. Com dins d'una vago­neta de runa que tran­sita fins a l'abo­ca­dor, sem­blen metàfores vivents de la nos­tra ina­ni­tat men­tal, de la majo­ritària aco­mo­dació matri­xi­ana dels nos­tres ide­als en un món on el risc heroic que tant diem admi­rar en els mites sols és part de la lite­ra­tura o de la rea­li­tat de països que ara des­per­ten, no moren. És cert que també la cinta de la trans­por­tació pot veure's envaïda per energúmens de la pressa, avas­sa­llants dels altres, igno­rants de la comuna con­dició humana. Són a l'altre extrem, tan lluny dels herois com pro­pers al perill que per a la comu­ni­tat suposa la supèrbia dels sal­vapàtries.

Fa temps que la justícia del terme mitjà ha dei­xat d'estar de moda. La con­demna o la lloança tenen poc a veure amb la veri­tat i molt més amb l'interès de part: quina diferència hi ha entre el iot del Rei i els ves­tits de Camps? A més del volum, és clar. Quina diferència hi ha entre els paga­ments que les grans empre­ses auto­mo­bilísti­ques (les que fan xan­tatge als governs, amenaçant-los de mar­xar del país si no accep­ten els seus expe­di­ents labo­rals) van fer a Nóos i l'encàrrec d'un govern a certs des­pat­xos pro­fes­si­o­nals per fer d'agents immo­bi­li­a­ris del patri­moni públic que s'ha posat a la venda amb la des­gra­ci­ada fina­li­tat de fer cash (res­tada la minuta)? No m'agrada el tipus penal, hipòcrita i arbi­trari, del sub­orn pas­siu impropi, perquè s'ha vist massa clar que sols s'aplica al per­so­natge que con­cita totes les ani­mad­ver­si­ons: les d'uns soci­a­lis­tes que no saben com des­ma­ne­gar el poder popu­lar a València, i les d'un PP que ha de ven­dre inte­gri­tat mas­sa­crant, iro­nies del destí, el vale­dor valencià del Congrés tongo de València.

Quan serem capaços d'esta­blir (a l'exem­plar estil ame­ricà) que qui forma part de la cosa pública (inclòs el Rei) ha de refe­rir anyal­ment els regals rebuts i el seu valor? I haurà de for­mar-ne part la car­tera minis­te­rial rebuda per l'única raó de ser fide­lis cani­dus, trenta anys després de la pri­mera nòmina rebuda en la política; o aque­lla altra que, argu­men­tada sobre una car­rera fis­cal que ja fa lus­tres que no es recorda, ha permès pujar a una alcal­dia més impor­tant que qual­se­vol minis­teri la per­sona que haurà de pro­ta­go­nit­zar l'ope­ració urbanística més impor­tant en molts anys. Hau­ran de for­mar-ne part també els rèdits rebuts en forma de par­ti­ci­pació en canals tele­vi­sius sub­ven­ci­o­nats, casu­al­ment, pels amics gover­na­men­tals dels fami­li­ars.

Però és molt difícil que siguem capaços de dema­nar justícia, d'exer­cir amb valen­tia i dig­ni­tat els drets que ens cor­res­po­nen, denun­ci­ant sense por la manca de lli­ber­tat, si no som jus­tos amb nosal­tres i amb els nos­tres defec­tes. Si no recor­dem que també les nos­tres idees poden can­viar per un plat de llen­ties més o menys con­sis­tent, per no dei­xar de for­mar part de la pomada, o per acon­se­guir ven­jar-nos dels ene­mics. Si no fem exa­men de consciència sobre la porció d'avarícia, indolència o menys­te­ni­ment del dife­rent que hagi pogut asse­nya­lar les nos­tres con­duc­tes. No és gens fàcil mirar-se de front al mirall i dir en veu alta: “També jo m'he dei­xat arros­se­gar per la cinta mecànica de l'aero­port que és la meva vida.” Però ara que arriba un nou any podem tor­nar a repe­tir un vell propòsit: cali­brar per quan­tes coses pres­cin­di­bles hem estat capaços de ven­dre la nos­tra lleu­geríssima i pre­uada ànima i afron­tar la deter­mi­nació de no fer-ho més.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.