Opinió

LA GALERIA

Un monument per a Abdon Terradas

Terradas va estudiar fins als setze anys a Perpinyà

Abdó o Abdon, com se solia dir en temps d'aquest figue­renc nas­cut el 1812 (com Marian, Fabian...). Diven­dres el doc­tor Jaume Gui­lla­met, que pre­ci­sa­ment va fer la seva tesi sobre Ter­ra­das, pro­nuncià una con­ferència al Casino Menes­tral sobre el nos­tre per­so­natge; el degà de peri­o­disme de la Pom­peu, que diuen els estu­di­ants, va ofe­rir un pri­mer plat del que, va dir, havia de ser l'any Abdó Ter­ra­das. Ho va dir fort perquè par­lava a cape­lla –va refu­sar el micro–, que és com ho poden fer els qui fan classe en una aula. Ho va dir fort i a gust de la con­currència que atapeïa la sala d'Ate­nea, inclosa Mireia Mata, regi­dora d'ERC, a qui l'alcalde ha dele­gat a la comissió de l'any Ter­ra­das ins­ti­tu­ci­o­nal. Ter­ra­des exi­geix aquest any, sobre­tot per dues raons de remei... barat. D'una banda, Ter­ra­das neces­sita peda­go­gia a la seva pròpia ciu­tat: pel car­rer, quants figue­rencs ens en poden donar notícia? Escas­sos. Com va dir Gui­lla­met, Mon­tu­riol com a mínim és recor­dat perquè un moment o altre pas­sem per sota el monu­ment. I segu­ra­ment pel sub­marí, una rei­vin­di­cació que l'actu­a­litza en la memòria cada vegada que l'invent és atribuït a Peral. D'altra banda, Ter­ra­das resulta ser el pri­mer repu­blicà espa­nyol con­si­de­ra­ble; Gui­lla­met va lle­gir els extra­or­di­na­ris diti­ram­bes que li dedi­ca­ven periòdics repu­bli­cans madri­lenys com ara, aga­fin-se, El Huracán. En clau local i espa­nyola –el lle­gen­dari repu­bli­ca­nisme empor­danès és d'il·lusió espa­nyola–, Ter­ra­das va ser el pri­mer alcalde repu­blicà ele­git de veri­tat: va ser votat cinc vega­des pels seus veïns i cinc vega­des fou des­tituït per l'auto­ri­tat i, a més, la dar­rera, empre­so­nat al cas­tell; jut­jat i absolt, pogué fer d'alcalde... un mes. Ter­ra­das, de classe mit­jana, va estu­diar fins als setze anys a Per­pinyà i això deu expli­car mol­tes coses del pro­to­re­pu­bli­ca­nisme que als trenta anys ja l'havia con­ver­tit en lle­genda. Con­vin­dria dedi­car-li –per carità, un “esforç” con­sis­to­rial– un monu­ment que, natu­ral­ment, hau­ria d'emplaçar-se, simètric al de Mon­tu­riol, a l'altre cap de la Ram­bla. No pas una cosa com el Sant Jordi. No. Amb pea­nya i ell dret al cap­da­munt. Segons l'única imatge que es con­serva, un punt espe­ri­tada, per­me­tria una efígie egrègia, per admi­rar-nos i admi­rar els foras­ters. I no hi pot haver cap excusa per cele­brar una tro­bada popu­lar. Una cos­te­llada, pae­lla o fide­uada no. Una car­go­lada, per exem­ple, a la Font del Soc, d'on va sor­tir la pri­mera mani­fes­tació pública repu­bli­cana de... més avall de l'Albera.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.