Opinió

Un sofà a la riba

Foix, 25

Les lectures
que ens van marcar tornen per instal·lar-se

Bor­ges parla d'un lli­bre de con­tes lle­git fa temps, Tales of Old Japan, del qual no recorda sinó les il·lus­tra­ci­ons, “uns dimo­nis verds, ben demoníacs, ben japo­ne­sos”. I refle­xi­ona: “Recordo aque­lles il·lus­tra­ci­ons som si ara les veiés. És una mica trist pen­sar que, a vega­des, quan lle­gei­xes un lli­bre, només en resta la imatge de l'enqua­der­nació verda o que el lli­bre era en aquell pres­tatge o pot­ser en un altre, i que, de la resta, no en per­viu res. O pot­ser sí. Pot­ser ho hem incor­po­rat com si la memòria fos una pila on s'amun­te­guen els palimpses­tos”. Aquesta és la per­cepció que tinc ara mateix de deter­mi­nats lli­bres, com, per exem­ple, els poe­ma­ris de J.V. Foix. En vam acom­pa­nyar al llarg de molt temps i em van il·lumi­nar i els vaig fer ser­vir i els vaig rebre, tal com diu C.S. Lewis que es poden ento­mar les obres literàries. És a dir, els vaig fer ser­vir (em van con­fir­mar camins que ja sabia) i els vaig rebre (em van acom­pa­nyar d'excursió a pas­sat­ges ignots).

Ara, que com­me­mo­rem els vint-i-cinc anys de la mort del poeta, recordo una edició de Ger­tru­dis que ell em va fir­mar després d'haver gosat reci­tar uns ver­sos seus en un acte per a nens de primària. En recordo la por­tada, un home jove amb un bar­ret de fel­tre i unes ulle­res, i recordo la sig­na­tura d'un home vell i ele­gant, amb cal·ligra­fia inde­cisa i tre­mo­losa. El dec tenir per casa, però ara no sabria dir cap de les parau­les que conté sinó la silu­eta d'aque­lla firma. O almenys era el que pen­sava en el moment de començar a escriure aquest arti­cle. A poc a poc, men­tre m'entos­su­dia a refer l'escena del Foix ancià davant del noi que s'havia atre­vit a dir Foix davant seu, a poc a poc, sense voler-ho, com una pila de palimpses­tos, s'han anat acu­mu­lant tots els ver­sos que em pen­sava que havia obli­dat. I les imat­ges i no t'omplo de flors perquè ja no t'estimo, i tots hi serem, al Port, amb la Des­co­ne­guda, i a cal fus­ter hi ha nove­tat, i la vetusta gone­lla, i m'exalta el nou i m'ena­mora el vell i les pro­ses sur­re­a­lis­tes de L'estació, i els lli­bres que he desat al calaix de baix, i els pneumàtics i els avi­ons i aquells títols eterns com un desert. És veri­tat: totes aque­lles lec­tu­res que ens van mar­car, més enllà del color del llom, tor­nen per ins­tal·lar-se. De fet, no van fugir mai. S'esta­ven ama­ga­des, somor­tes, a l'espera d'una ines­pe­rada erupció.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.