Opinió

Tarancón

L'homilia que el cardenal va pronunciar durant la cerimònia d'investidura del rei, el 27 de novembre del 1975, va ser la clau que obrí la porta al futur de la societat

Diu­menge pas­sat, el car­de­nal Tarancón, l'home que més va con­tri­buir a fer pos­si­ble la tran­sició a la democràcia, va retor­nar feliçment a ser notícia d'actu­a­li­tat. Un repor­tatge de dues pàgines, a El País, el res­ca­tava de l'oblit. Res més oportú ni més bene­ficiós que aquest res­cat, que ens per­met sal­dar el deute que tenim pen­dent, i com­pa­rar el pre­sent amb el pas­sat. Les com­pa­ra­ci­ons només són odi­o­ses quan afec­ten els altres, però no quan afec­ten un mateix. En aquest cas, la com­pa­ració és sobre­tot exa­men de consciència. Trobo molt d'agrair que el pre­vere Martín Patino, l'home de con­fiança de Tarancón, hagi reve­lat el rere­fons de l'homi­lia que pro­nuncià Tarancón en la cerimònia d'inves­ti­dura del rei. Més que més si tenim en compte que aque­lla homi­lia va ser la clau que obrí la porta al futur de la soci­e­tat. Això és el que estava en joc el 27 de novem­bre del 1975. La data és molt sig­ni­fi­ca­tiva. El Con­cili Vaticà II es donà per clau­su­rat l'octu­bre del 1965. Havien trans­cor­re­gut, entre una i altra data, exac­ta­ment deu anys. Són els deu anys que pas­sen per ser els de la reforma del Con­cili. Greu error. Una reforma no es fa en deu anys. La Cons­ti­tució fou apro­vada el 1978, i mal­grat que ja som el 2012, no crec que el procés democràtic es pugui donar per aca­bat. Sem­pre estem en camí i sem­pre es pot millo­rar. El que no es pot fer és empit­jo­rar. I, com diu la dita, qui sigui frare que pren­gui can­dela. L'Església espa­nyola ha anat a pit­jor, i no més l'espa­nyola, i resulta que la culpa la té la reforma con­ci­liar que no s'ha fet, en lloc de tenir-la la con­tra­re­forma que s'ha fet per evi­tar la reforma. Com diu el pare Fisa, mis­si­o­ner, “estem bé, però no anem bé”.

En la dècada dels setanta era al revés: estàvem mala­ment, però anàvem bé. L'Església actual té un deute amb el car­de­nal Tarancón. La seva homi­lia va ser molt més del que sem­bla. Lla­vors es va valo­rar sobre­tot la seva valen­tia. I s'entén que fos així, ja que és un dels seus mèrits, però no l'únic ni el prin­ci­pal. Meri­tori ho va ser, ja que no es va dei­xar inti­mi­dar per l'amenaça que pesava damunt d'ell de l'extrema dreta. L'amenaça es va fer pública a la sor­tida del fune­ral de Car­rero Blanco. Tot­hom la recorda: “Tarancón al paredón.” Els que van que­dar parats van ser els minis­tres del gene­ral, pre­sents en la cerimònia, i per pri­mera vegada, atents. A veure què dirà. Doncs el que havia de dir, això: “La fe cris­ti­ana no és una ide­o­lo­gia ni pot ser iden­ti­fi­cada amb cap.” Ni iden­ti­fi­cada ni tam­poc iden­ti­fi­car-se amb cap, que era pre­ci­sa­ment el que l'Església havia estat fent fins aquell moment. El reco­nei­xe­ment dels pecats ha d'anar acom­pa­nyat del reco­nei­xe­ment de la culpa, del qual ve el pene­di­ment, i d'aquest, el propòsit d'esmena. I amb aquests requi­sits s'obté l'abso­lució. Lle­vat que, com en aquest cas, els papers no esti­guin can­vi­ats. Davant d'aquesta pública con­fessió, a ningú pot estra­nyar que el minis­tre Arias Navarro s'acostés a Martín Patino, i li digués a cau d'ore­lla: “Oye, ten cui­dado con el car­de­nal por­que con menos argu­men­tos hemos metido a muc­hos curas en la cárcel.” No cal que ho juri, senyor minis­tre, que prou que ho sabem. Nosal­tres sí, però els cape­llans d'ara, diria que no. A la presó i per­se­guits a bas­to­na­des, diguem-ho tot. Per fide­li­tat a l'Església del Con­cili. I dis­po­sats a tor­nar-hi, si molt convé.

Això és el que es desprèn de l'homi­lia de Tarancón. Resulta com a mínim sor­pre­nent que l'homi­lia que passa per ser la millor de la seva vida, és l'homi­lia menys per­so­nal de la seva vida. Tant pel que fa a l'ori­gi­na­li­tat, com pel que res­pecta a l'auto­ria. En efecte: el text diu exac­ta­ment el mateix que el decret final del Con­cili, que tracta “Sobre l'Església en el món actual”. En, i no a favor ni en con­tra. Ni més ni menys que el que Joan XXIII va fer des de l'inici del seu pon­ti­fi­cat fins al final: no inter­ve­nir en la política ita­li­ana. Sí, en canvi, que va posar els cinc sen­tits en la reno­vació de l'Església, con­vo­cant el con­cili pas­to­ral més impor­tant de la història. Pel que res­pecta a l'auto­ria, la sor­presa és encara més gran: aque­lla homi­lia és el text més con­sen­suat de tots els que la jerar­quia ha fet públics fins avui. Això cal atri­buir-ho a Martín Patino, el secre­tari fidel i eficaç. Heus ací que Patino va viat­jar sense parar per tal que l'homi­lia fos cone­guda i reco­ne­guda per bis­bes i car­de­nals. Des de Jubany fins a Bueno Mon­real, pas­sant per tots els altres que la van lle­gir, tots hi van estar d'acord. La veu de Tarancón era, doncs, la veu de tota l'Església: Quod sen­ti­mus loqua­mur, quod loqui­mur sen­ti­mus: con­cor­det sermo sum vita: “Diguem el que sen­tim, sen­tim el que diem: con­cordi la paraula amb la con­ducta.” Així com cal. Llarga vida a la fe viva dels morts! I res­sus­citi el Con­cili, que la fe morta dels vius dóna per enter­rat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.