Independència i política
L'independentisme emocional i adolescent han de deixar pas a l'independentisme polític
Un nouvingut al país quedaria atònit pel panorama: 54 per cent d'adults pro independència, però només 14% de diputats de partits independentistes al Parlament. La sobirania creix en nombre d'adeptes, però sembla com si la independència no tingués res a veure amb la política i que, un dia, hagués d'arribar d'una forma miraculosa, inesperada, com un regal dels déus. No està malament, la idea, però fóra el primer cas en la història que això succeeix. Fins ara, però, el somni d'una Catalunya lliure ha aparegut més com a utopia irrealitzable que com a realitat assolible, i en són molts els partidaris que no ho creuen possible, sobretot entre els catalans d'origen. L'independentisme ha estat més un estat d'ànim, en un moment de reacció desfermada davant l'últim episodi de catalanofòbia, que no pas un estat permanent de l'ànima, resultat d'una formulació política rigorosa.
Hi ha un independentisme emocional, instal·lat en l'àmbit de les aspiracions més íntimes, quasi inconfessables, que no en el de les necessitats públiques, com si fos una qüestió personal i no una causa col·lectiva que afecta milions d'europeus. Sovint el contenciós Catalunya-Espanya se situa al mateix nivell, però no pas amb tanta intensitat, passió i convicció, que un Barça-Madrid, un cap de setmana de lliga. Foc d'encenalls, vaja... Quan passa la sufocació dels colors, tot torna a la normalitat dòcil. Aquest independentisme, transitori o estacional, està al marge de tot projecte sòlid de sobirania. I, el que és pitjor, no fa la connexió lògica entre objectiu polític desitjat i instrument electoral adequat per aconseguir-lo, com si una cosa fos la independència i l'altra la política i així no es troben mai. A més, s'arrecera rere el derrotisme desmobilitzador del “no hi ha res a fer, no ens entenen, no ens estimen, sempre ha estat així, ja ens agradaria ja, però no pot ser”... Plany, resignació, impotència i enveja sana cap a altres processos reeixits, generalment més complicats que el nostre.
La independència no ha aparegut com a necessària, ni atractiva, ni possible, de debò. La insuficient maduresa de l'independentisme adolescent l'ha fet percebre com una opció consignista però no propositiva, d'esbravada però no política, deslligat de la quotidianitat i els problemes de la gent, sovint amb pràctiques, llenguatge i estètica marginals, extremistes, radicals, on la mala forma acaba perjudicant el bon fons. La independència no pot espantar ningú, perquè tot allò que ens allunya de la majoria, ens allunya també de la sobirania. A cops, l'independentisme espanta i allunya la independència, en constitueix un obstacle quasi insalvable, de manera que hi ha moltíssima més gent partidària de la independència que no pas es declara ella mateixa independentista.
L'independentisme emocional i adolescent han de deixar pas a l'independentisme polític, amb vocació de majories i voluntat de govern, amb un projecte sòlid d'estat, contemplant-ne totes les dimensions: economia, diplomàcia, seguretat, defensa, transports, etc. Tot això no té res a veure amb “declarem la independència a la plaça de Sant Jaume o al Parlament, i a veure què passa”. Aquest independentisme seriós i homologable internacionalment ha de ser nacional i comptar amb totes les ideologies democràtiques, sabent que la independència no és una ideologia, sinó un objectiu. Per arribar-hi farem falta tots: els joves amb texans i estelada al sarró, els taxistes nats a Sevilla, l'executiu amb olor d'Acqua de Giò, la senyora Loewe i la noia amb l'entrepà embolicat en paper de plata. I no tots seran catòlics, ni del Barça, ni de la Catalunya Vella, ni parlaran català a casa. I es diran Puigdengoles, Martínez, Pratdesaba, Pérez, Mohamed Sidi, Kingolo i Ferrer. Una nació, que a més vol ser estat, no pot prescindir de ningú i necessita tothom.
