Funambulisme

Ja hi tor­nem a ser. Una nova reso­lució o sentència o com se n'hagi de dir. Patim perquè un tri­bu­nal, amb argu­ments jurídics que es con­tra­po­sen, es con­fo­nen, adme­ten lec­tu­res diver­ses i diver­gents, pon­ti­fica sobre un assumpte que ha meres­cut l'apro­vació quasi unànime dels repre­sen­tants esco­llits pel poble de Cata­lu­nya. Patim perquè les idees del Tri­bu­nal Supe­rior de Justícia de Cata­lu­nya podien haver estat les matei­xes que les del Suprem, una instància a la qual encara poden concórrer les per­so­nes que van pre­sen­tar la queixa perquè els seus fills fos­sin esco­la­rit­zats en cas­tellà. Sem­bla que no. Sem­bla que ja tenim con­so­li­dada –després de tants anys, de tants esforços!– la immersió lingüística, una de les últi­mes pos­si­bi­li­tats que ens que­den perquè la llen­gua no es dilu­eixi en el no-res. Però, ¿de debò ho podem asse­gu­rar amb abso­luta con­fiança? ¿I si ara es des­perta el Suprem amb una nova sentència que cer­ti­fi­qui que el cas­tellà també és una llen­gua vehi­cu­lar? ¿I si el Cons­ti­tu­ci­o­nal hi torna a posar una culle­rada d'inde­fi­nició? De fet, amb l'Esta­tut a la mà ja era pre­vi­si­ble que pas­ses­sin coses com aquesta, perquè fa estona que cami­nem sobre un fil­ferro extre­ma­ment fi, afi­lat, un cable que ens abo­ca­ria al pre­ci­pici si no fóssim capaços de tants equi­li­bris. I jus­ta­ment això és el que ata­bala: haver de sem­blar un país nor­mal, que camina de manera nor­mal però que, en rea­li­tat, es des­plaça a través d'un exer­cici de funam­bu­lisme extrem.

La qüestió no és pas que la reso­lució del TSJC hagi estat favo­ra­ble a la política de la Gene­ra­li­tat, a la idea d'un país amb una llen­gua pròpia. El pro­blema de fons és que tres famílies (tres, més el fill d'Alícia Sánchez-Camacho) puguin posar en dubte un sis­tema que ha demos­trat la seva capa­ci­tat d'inte­gració i que ha estat (i és) neces­sari perquè el català encara tin­gui alguna espe­rança de futur. La reso­lució d'ahir, tot i que aposta per la immersió, admet també la raó del dret indi­vi­dual per damunt de l'interès col·lec­tiu. I la pre­gunta que faig des del fil­ferro que talla la pell és aquesta: si, a aquests tres deman­dants (més el fill d'Alícia Sánchez-Camacho), se'ls reco­neix la pos­si­bi­li­tat de rebre l'ense­nya­ment en cas­tellà com a llen­gua vehi­cu­lar, si es diu que, per a ells, la sentència del Suprem s'ha d'apli­car, ¿qui no ens diu que demà n'hi hagi tres-cents o tres mil?