Opinió

La teoria de la destrucció

En la política catalana no hi deu haver res
més aniquilador de la confiança en els poders
públics que la teoria de la destrucció entre partits
que va formular el 1996 Jordi Pujol parlant del
PSC i que jo he arribat a formular pensant en CiU

Aquests dar­rers dies s'ha par­lat molt del dar­rer volum de les memòries de Jordi Pujol. Manuel Cuyàs braç a braç amb la memòria i els papers de Jordi Pujol ha dis­ci­pli­nat el fil roig del pre­si­dent i l'ha aju­dat a con­fe­gir un relat com­plet d'una vida sen­cera dedi­cada a Cata­lu­nya. Suc­ces­si­va­ment han anat sor­tint els tres volums d'aques­tes Memòries. Pri­mer la Història d'una con­vicció (1930-1980), després el Temps de cons­truir (1980-1993) i final­ment ara aquest volum De la bonança a un repte nou (1993-2011), que Proa acaba de publi­car. Con­fesso que per motius molt diver­sos de caire per­so­nal, intel·lec­tual i polític m'ha interes­sat sem­pre molt seguir de prop la tra­jectòria de Jordi Pujol. Hi he coin­ci­dit i hi he dis­cre­pat. L'he inter­pel·lat com a cap de l'opo­sició després d'haver-m'hi enfron­tat en unes elec­ci­ons. He tro­bat sovint motius de coin­cidència i de com­pli­ci­tat: en temes de pro­jecció euro­pea, en el model d'immersió lingüística, en la llei de política lingüística, en la necessària col·labo­ració entre admi­nis­tra­ci­ons amb lle­ial­tat ins­ti­tu­ci­o­nal, en la neces­si­tat d'impul­sar l'eco­no­mia de Cata­lu­nya cap a la com­pe­ti­ti­vi­tat i el crei­xe­ment orde­nat, en la superació del dèficit d'infra­es­truc­tu­res. Fins i tot recordo una llarga con­versa per Girona aler­tant-nos mútua­ment dels ris­cos de l'exces­siva pro­fes­si­o­na­lit­zació de la política i insis­tint en la neces­si­tat que tot­hom que es dedica a la política tin­gui una referència pro­fes­si­o­nal fora d'aquest camp. Ho dèiem ell i jo veient les for­na­des de joves polítics dels nos­tres par­tits.

La dis­crepància se situ­ava en el con­trapès entre el poder muni­ci­pal i el poder de la Gene­ra­li­tat i el temor de Pujol d'una Cata­lu­nya hanseàtica, més metro­po­li­tana que naci­o­nal; en la seva con­si­de­ració que jo era un polític equi­vo­cat de par­tit i traïdor a la meva classe social; en la meva manera de veure les polítiques de CiU basa­des més en un naci­o­na­lisme imma­nent que en una volun­tat real de cons­truir la Cata­lu­nya de les per­so­nes; en la meva con­vicció que CiU sovint incor­ria com ho fa ara en la con­fusió entre el par­tit, el país i el govern; en la manera dife­rent d'un i altre de con­ce­bre les polítiques de lluita con­tra la pobresa i en la dimensió real a ator­gar a les polítiques de benes­tar; en una manera radi­cal­ment opo­sada d'enten­dre les polítiques cul­tu­rals, en un res­pecte per part meva a la tra­dició uni­ver­sitària de la qual jo venia i que Pujol dis­cu­teix. Fins i tot havíem dis­cre­pat en el model de desen­vo­lu­pa­ment autonòmic i en el pos­si­bi­lisme del peix al cove. Pujol, per exem­ple, que en els seus papers esmenta la neces­si­tat d'apro­fun­dir i eixam­plar l'horitzó esta­tu­tari, va des­ple­gar tota la seva arti­lle­ria per­so­nal i induïda per desa­cre­di­tar la meva pro­posta de reforma de l'Esta­tut que vaig for­mu­lar en la cam­pa­nya de 1995.

dis­crepàncies de model de soci­e­tat, de model de par­tit i de model de país que podien donar lloc més d'una vegada a coin­cidències en objec­tius com­par­tits i en la cons­trucció de pro­jec­tes comuns. Res que pogués fer pen­sar en la neces­si­tat real d'ani­qui­lar l'adver­sari, sinó més aviat d'un fructífer con­trast d'idees que en la seva mateixa dialèctica podia con­duir al progrés del país.

Ara, però, he topat amb aquest paràgraf de les Memòries refe­rit al moment previ al Pacte del Majèstic i en el moment de cali­brar els pros i els con­tres de la col·labo­ració PP-CiU. Cito de la pàgina 49: “Cal tenir pre­sent que lla­vors (març de 1996) no teníem la majo­ria abso­luta al Par­la­ment de Cata­lu­nya. L'havíem per­duda en les elec­ci­ons de 1995 en bona part pel rebuig dels nos­tres elec­tors al suport que havíem donat al PSOE. En la nota també deia [...] que encara seria més difícil la nego­ci­ació amb el PSC al Par­la­ment de Cata­lu­nya. Escri­via el següent amb una frase prou lapidària: “El PSC, tant com el PP però més peri­llo­sa­ment, busca la nos­tra des­trucció. Cal no obli­dar-ho mai.”

M'ha sob­tat molt perquè des de fa un cert temps jo penso ara el mateix de CiU. Crec sin­ce­ra­ment que Con­vergència ens vol des­truir i que aquesta és la raó real que impe­deix qual­se­vol empa­tia entre els dos par­tits i qual­se­vol diàleg cons­truc­tiu a favor de la sor­tida de la crisi des del res­pecte mutu al paper de cadascú, el del govern i el del pri­mer par­tit de l'opo­sició.

Ho penso sin­ce­ra­ment perquè estic del tot con­vençut que ara com el 1995 i 1996 alguna acti­tud intran­si­gent, pro­fun­da­ment arre­lada, impe­deix a CiU veure cap camí de col·labo­ració i de diàleg pos­si­ble. El 1995 CiU va per­dre la pre­sidència del Par­la­ment i una col·labo­ració més estreta amb el PSC perquè no ens va creure i no ens va pren­dre seri­o­sa­ment, i quan se'n va ado­nar ja no hi va ser a temps o van pre­val­dre els interes­sos de la política espa­nyola vista des de Cata­lu­nya. I ara que sem­bla que hi ha alguns temes que farien estric­ta­ment neces­sari el diàleg i la con­cer­tació, com ara el pacte fis­cal i el model de mit­jans públics audi­o­vi­su­als, en una mena de guerra de posi­ci­ons qui té la batuta del govern no enceta cap diàleg per poder dir que no hi ha hagut volun­tat de diàleg.

És por­tar la teo­ria de la des­trucció, que és molt més per­versa que la de l'anta­go­nisme polític i la de la dialèctica govern i opo­sició, a les últi­mes con­seqüències. Tenim, és clar, motius sobrats de dis­crepància que man­tin­drem oberts i amb els quals serem bel·lige­rants: la política de reta­lla­des sense refor­mes, la del vic­ti­misme sense pro­jecte, la manca de pacte social. Però també tenim raons per bus­car acords de país en temes d'emergència naci­o­nal i acor­dar un camí per obte­nir més recur­sos per a Cata­lu­nya i unes polítiques per fomen­tar la reac­ti­vació econòmica.

En la política cata­lana a hores d'ara no hi deu haver res més ani­qui­la­dor de la con­fiança en els poders públics que la teo­ria de la des­trucció entre par­tits que va for­mu­lar ja l'any 1996 Jordi Pujol par­lant del PSC i que jo he arri­bat a for­mu­lar pen­sant en CiU. Vist com estem no ens ho podem per­me­tre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.