Ajuntaments morosos

Més o menys, ara sabem el que deuen els ajun­ta­ments als proveïdors. Dis­set mil mili­ons for­men el bloc de deu­tes reco­ne­guts i pos­si­bles d'incloure en un pla de via­bi­li­tat a deu anys, tot i que molts dub­ten que durant aquest temps es puguin dir totes les mis­ses. Que ho pre­gun­tin, si no, a l'alcalde de Peleas de Abajo, un poble de Zamora de 270 habi­tants que deu quasi cinc mili­ons i que només n'ha comp­ta­bi­lit­zat mig milió, con­vençut de no poder car­re­gar amb més com­pro­mi­sos en les decen­nals. Segur que està més tran­quil·la la senyora Bote­lla, a Madrid, amb més de mil mili­ons de deute, que el pobre regi­dor de Peleas de Abajo, que no es deu atre­vir ni a anar a jugar al dòmino a la can­tina del poble.

Com a admi­nis­tració més pro­pera al ciu­tadà, els ajun­ta­ments reben la part més ingrata d'un crei­xe­ment fic­tici que durant anys ha lli­gat gos­sos amb llon­ga­nis­ses, sense pen­sar que algú hau­ria de pagar la dar­rera fac­tura de la dis­bauxa. Ara el límit és no poder pagar l'enllu­me­nat o no poder satis­fer la fac­tura de la reco­llida de la brossa. A part, el proveïdor de paper fa temps que no cobra i la impres­sora està des­con­nec­tada. Sal­var el proveïdor, que de retruc tam­poc no pot pagar els sub­mi­nis­tra­dors, és fona­men­tal per tren­car la cadena. Ara bé, quan d'aquí a dos mesos arri­bin els préstecs als ajun­ta­ments –són préstecs al 5 per cent i per eixu­gar en deu anys–, mol­tes empre­ses res­pi­ra­ran, després d'ave­nir-se a uns des­comp­tes que, segons les nor­mes que acom­pa­nyen els euros nou­vin­guts, seran pre­cep­tius per cobrar en la pri­mera ton­gada.

Feu números: en la pole posi­tion Madrid, amb 1.000 mili­ons, amb Xerès (400) i Jaén (300) a dreta i esquerra. A casa nos­tra, Bada­lona (30) i Saba­dell (25) ini­cien la llista. Els plans de via­bi­li­tat volen donar garan­ties de paga­ment però la veri­tat pinta bas­tos i tot sem­bla des­ti­nat a atu­rar el xoc però no pas a sane­jar les finan­ces locals; el pla de finançament can­via la direcció del deute –del proveïdor a una enti­tat bancària–, però els ajun­ta­ments seguei­xen devent els diners, aug­men­tats amb el 5 per cent anual.

S'ha de reconèixer que alcal­des i regi­dors tenen mala peça al teler, quan només els queda el recurs d'admi­nis­trar la misèria. Pot­ser ha arri­bat l'hora de rede­fi­nir ter­ri­to­ris i com­petències, abans que a l'entrada de molts pobles s'hi hagi de pen­jar el car­tell de “tan­cat per fallida”.