Opinió

opinió

Pluja, crisi, art

El grup Praxis va tenir un gran reconeixement popular i social en els primers anys de la Transició

Dijous pas­sat plo­via. Un bé de Déu de pluja que s'havia fet espe­rar massa. Diuen que a Girona van caure més de cin­quanta litres, que ja comença a ser un argu­ment de pes. Tot i que l'eco­no­mia del país fa temps que ha superat la seva dependència bàsica de l'agri­cul­tura, l'aigua és riquesa sem­pre i en temps de crisi, un manà com aquest pot aju­dar a tram­pe­jar les difi­cul­tats. Per­do­neu la digressió. Dijous, cap a les set del ves­pre, quan ja havia amai­nat, vaig anar a la Valvi per seguir una visita guiada que tenia anun­ci­ada l'amic tos­senc Bona­ven­tura Anson, que hi exposa una interes­sant retros­pec­tiva dins el pro­grama Del verd al madur que ha ideat la fun­dació.

De l'obra d'Anson –escul­tura, pin­tura, dibuix– em va impac­tar el seu dra­ma­tisme, la seva des­es­pe­rança, la seva impotència plas­mada en una insis­tent referència temàtica a l'obs­ta­cle insal­va­ble –murs, rei­xes– i a la decadència ine­vi­ta­ble dels objec­tes. Sí, ser­vava a la memòria les bar­ques aban­do­na­des a plat­ges remo­tes, ofe­rint esque­lets devas­tats al vent i a les ones. Deso­lació, tris­tesa, soli­tud, abandó. Per aca­bar d'enfon­sar el meu espe­rit, m'havia equi­vo­cat de dia. La visita guiada serà dijous vinent. Això em per­met, i apro­fito l'ocasió, reco­ma­nar-vos-la. Si us deci­diu, ens hi tro­ba­rem escol­tant el relat de l'artista més enllà del seu mis­satge visual. Encara hi som a temps.

De camí cap a casa vaig tro­bar casu­al­ment Bep Marquès. Men­tre inter­canviàvem una salu­tació cor­dial, vaig recor­dar que fa unes set­ma­nes Bosch Martí, el seu com­pany del grup Pra­xis, m'havia recri­mi­nat que només havia dedi­cat dues línies a la gran expo­sició d'home­natge i reco­nei­xe­ment que els havia orga­nit­zat el Museu de la Ciu­tat a l'ins­ti­tut vell. Cer­ta­ment, no recordo què en vaig dir, però sí que sóc cons­ci­ent que em va que­dar al pap la idea que el grup havia tin­gut un gran reco­nei­xe­ment popu­lar i social en els pri­mers anys de la Tran­sició, pel seu caràcter com­ba­tiu, tren­ca­dor, ico­no­clasta, crític i analític a l'hora. Que després, quan la democràcia es va anar con­so­li­dant i la majo­ria dels vells llui­ta­dors es van situar a les tro­nes del poder, l'àcida mirada dels Pra­xis va començar a fer nosa, a enga­va­nyar les consciències. El grup Pra­xis va pas­sar a la història i els seus dos com­po­nents segui­ren la seva tasca per vies diver­ses. La vida té aques­tes coses.

Diuen que aquesta set­mana tor­narà a ploure. Tin­guem fe, que les pri­ma­ve­res medi­terrànies solen ser gene­ro­ses amb els page­sos. No pot ser que tot se'ns giri d'esquena. Remun­ta­rem l'eco­no­mia del país, que no totes les por­tes són tan­ca­des, no hi ha murs inex­pug­na­bles. I si cal, si no n'hi ha prou amb el seny, tor­na­rem a apel·lar la rauxa àcida i cor­ro­siva per des­en­ca­llar les males situ­a­ci­ons.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.