Opinió

Gent del Banc Sabadell

El jove accionista Joan Corominas va proposar el 1963 l'obertura d'oficines

Després de la mort de Joan Coro­mi­nas, només queda un dels qua­tre pro­ta­go­nis­tes del renai­xe­ment del Banc Saba­dell, que és Esteve Faus, secre­tari del banc durant molts anys i un gran tècnic finan­cer. Sovint, a la nos­tra vida hi ha un fet que can­via total­ment el nos­tre futur. En el moment en què es pro­du­eix, no tenim constància de la trans­cendència que tindrà per a nosal­tres i per al nos­tre entorn. En el cas de Joan Coro­mi­nas, el fet es va pro­duir un dia de l'any 1963 amb motiu de la junta ordinària d'acci­o­nis­tes del Banc Saba­dell, reu­nida per ana­lit­zar els resul­tats de l'exer­cici ante­rior. Ell, un jove acci­o­nista, va fer una pro­posta revo­lu­cionària: que el banc apro­fités les opor­tu­ni­tats que li donava la llei d'orde­nació bancària pro­mul­gada l'any ante­rior i pro­cedís a l'ober­tura d'ofi­ci­nes.

El Banc Saba­dell s'havia cons­tituït el dar­rer dia del 1881, vui­tanta-un anys abans, però, no havia sor­tit mai del terme muni­ci­pal, ni tan sols havia pen­sat a obrir una agència a la mateixa ciu­tat. Para­do­xal­ment, el 1891 havia obert una sucur­sal a Bue­nos Aires i, a més, el banc tenia un ren­ta­dor de lla­nes a França, prop de Besi­ers, una acti­vi­tat no finan­cera. Tot ple­gat, eren mos­tres que el banc havia estat creat com un ins­tru­ment dels indus­tri­als lla­ners, que com­pra­ven llana a l'Argen­tina i la ren­ta­ven al sud de França. La pro­posta de Joan Coro­mi­nas repre­sen­tava tren­car amb un mot­llo exis­tent i arre­lat. Obrir ofi­ci­nes sig­ni­fi­cava actuar com a banc inde­pen­dent de la indústria, al ser­vei d'altres comu­ni­tats i d'altres sec­tors, que no tenien res a veure amb la llana. Joan Coro­mi­nas no era un acci­o­nista qual­se­vol del Banc Saba­dell, quan va fer la seva pro­posta. Era besnét del pri­mer pre­si­dent del banc, fill d'un con­se­ller, i l'empresa fami­liar era una de les prin­ci­pals indústries lla­ne­res de les ciu­tat. La seva per­so­na­li­tat encai­xava total­ment amb la de l'acci­o­na­riat tra­di­ci­o­nal,
però a ell li va cor­res­pon­dre fer
el pri­mer pas per al canvi. Aviat seria nome­nat con­se­ller i el 1976, pre­si­dent. Va tenir un bon equip. Les grans empre­ses no les fan homes o dones sols, sinó acom­pa­nyats d'un equip. Al cap­da­vant hi havia el direc­tor gene­ral, Fran­cesc Monràs.

El seu moment màgic havia estat un diu­menge del mes de març del 1926, quan ell –un sim­ple empleat del banc– encapçalà una visita al pre­si­dent del con­sell d'admi­nis­tració, quasi d'incògnit, i tingué la gosa­dia de dir-li que el balanç del banc pre­sen­tava pèrdues i no els bene­fi­cis que ofi­ci­al­ment decla­ra­ven. Sense aque­lla visita i les mesu­res que es pren­gue­ren, el Banc Saba­dell no hau­ria superat aquell exer­cici. Monràs morí el 1977 al peu del canó, l'endemà d'haver inau­gu­rat l'ofi­cina de Banyo­les. El
seu suc­ces­sor seria Joan Oliu, pare de l'actual pre­si­dent del Banc. Esteve Faus va ser el secre­tari del banc i el nego­ci­a­dor amb el Banc d'Espa­nya.

En l'actu­a­li­tat, el Banc Saba­dell és l'únic banc català con­tro­lat per interes­sos i per­so­nes del país. Una per­sona em va dir fa molts anys: “Si de tu depengués, faries un banc com el
de Saba­dell”. Pot­ser sí.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.