Som transparents!
En política és més fàcil ser opac, inútil i aprofitat que transparent, eficaç i altruista
El govern de l'Estat ha obert la porta a la llei de transparència, un instrument que, en teoria, hauria de funcionar com un magnífic regulador de la funció pública i de tots aquells que fins ara l'han utilitzat com si fos el jardí de casa per enriquir-se, per prevaricar, per traficar influències i, en definitiva, per fer tot el que el convingués més en cada moment i situació.
El paper ho aguanta tot i, d'entrada, ens ha de permetre tenir-ho tot més clar que l'aigua de muntanya (la d'abans, la d'ara a més d'escassa comença a perdre també la puresa), castigar els polítics que amaguin factures o que no gestionin correctament els fons públics. També s'obrirà el portal digital de la transparència, un paradís web on els ciutadans podran fer les seves aportacions en benefici de la llei i podran conèixer el sou dels governants, en què es gasten els diners, a qui es concedeixen les subvencions i quant val organitzar un d'aquests grans saraus que els governs organitzen dia sí dia també.
Així les coses, reconec que la meva (i tinc la sensació que la de molta altra gent) confiança en els polítics està a nivells de temperatura polar de rigorós hivern, no tinc la sensació, després de fer una ullada crítica al país que tenim, que tanta transparència aguanti bé el salt del paper a la crua realitat. Em temo que llegir els diaris fa bones aquestes apreciacions que molts famosos van deixar dites o escrites (fins i tot abans de la crisi). Grouxo Marx: “La política és l'art de cercar problemes, trobar-los, fer-ne un diagnòstic fals i després aplicar els remeis equivocats”; Nikita Khrusxov: “Els polítics són sempre el mateix. Prometen construir un pont encara que no hi hagi riu”; Miguel Delibes: “Per a qui no té res, la política és una temptació comprensible, perquè és una manera de viure amb molta facilitat”; Aldous Huxley: “Quant més sinistres són els desitjos d'un polític, més pomposa es torna, en general, la noblesa del seu llenguatge; (i tinc la sensació que la de molta altra gent)”; Woody Allen: “La vocació d'un polític de carrera és fer de cada solució un problema”; i un anònim per acabar: “La política és l'art d'obtenir el diner dels rics i el vot dels pobres amb l'excusa de protegir els uns dels altres.”
Amb una certa i necessària ironia, això podria complir a la perfecció com a manual de bones maneres de la tasca política, i per això mateix, si mirem el pati veurem que feta la llei feta la trampa i que en política és més fàcil ser opac, inútil i aprofitat que transparent, eficaç i altruista. Amb les tisores de retallar fent-nos clec-clec a cau d'orella, amb els sous que van perdent un llençolet a cada bugada, veiem com cada dia s'organitza un grapat de cimeres locals, autonòmiques, estatals, europees i mundials on tothom viatja, gasta, menja i dorm. Això (i sense tenir en compte que quasi mai no arriben a cap acord satisfactori i ho han de tornar a repetir al cap de dos dies), no seria una manera inútil i desvergonyida de gastar diners? Segons la nova llei, no seria punible quan es podria fer per videoconferència a molt menys cost? No, és clar que no, perquè els polítics ja s'han encarregat de justificar-ho com una necessitat i de donar-li l'aval legal. Que un diputat cobri unes dietes escandaloses (similars a un sou mitjà) per anar a treballar quan ho podria fer amb transport públic o amb una magnífica T-Trimestre que val 135 euros que multiplicats per 4 dóna 540 euros, una xifra molt allunyada dels entre 25.000 i 30.000 que cobren, no es pot considerar un malbaratament i un tracte de favor?
Que governs de tots colors no hagin estat capaços de fer una cosa tan senzilla com creuar les dades de les empreses que buscaven treballadors amb la gent que buscava feina i haguessin afavorit la proliferació d'aquestes formes d'esclavatge i aprofitament modern que són les ETT, no és una prova d'ineptitud volguda? Que ningú no sigui capaç d'aconseguir que els pagesos de casa nostra no hagin de deixar que es malbaratin les collites de qualitat al camp perquè no els resulta rendible collir-les, mentre els consumidors paguem fruita i verdura de cambra que es podreix als dos dies de tenir-la a preus d'escàndol, no és fer les coses fatal?
I, per desgràcia, exemples de tanta transparència i eficàcia en tenim cada dia a cabassos. Ple d'escepticisme, doncs, m'encomano per acabar al filòsof D'Alembert: “La guerra és l'art de destruir els homes; la política, l'art d'enganyar-los.”
