Opinió

Més enllà dels rius i de la mar

La vaga promoguda
pels Jubilats de Mallorca era i és una bona oportunitat per fer palès l'àmbit de la llengua
i la seva unitat

El retard de la notícia a la majo­ria de mit­jans del Prin­ci­pat i el trac­ta­ment donat a la vaga de fam de Jaume Bonet pel català fan pen­sar en una certa inconsciència, insen­si­bi­li­tat i irres­pon­sa­bi­li­tat de Cata­lu­nya en relació amb la resta de Països Cata­lans en temes comuns. És des­es­pe­rant la mio­pia exis­tent davant el que passa més enllà dels rius i de la mar, allà on es parla el mateix idi­oma. Sem­bla com si les agres­si­ons que rep el català al País Valencià o a les Bale­ars, l'intent deli­be­rat de geno­cidi lingüístic i cul­tu­ral, no tin­guin res a veure amb nosal­tres, ni ens afec­tin gens ni mica. Però quan el català retro­ce­deix, és per­se­guit, és mino­rit­zat, és la llen­gua tota i el poble que la té com a pròpia qui se'n res­sent, qui és per­se­guit, retro­ce­deix i en surt mino­rit­zat, per més que no n'hi hagi consciència i pugui arri­bar-se a pen­sar que la cosa no té res a veure amb nosal­tres. I tant si hi té a veure! El setge polític ha començat allà i, si no troba resistència, arri­barà també al Prin­ci­pat, amb la mateixa força i impu­ni­tat que valen­ci­ans i bale­ars ja conei­xen. I no hi haurà ningú per aju­dar-nos. Qual­se­vol atac con­tra la llen­gua cata­lana, tant se val on, és un atac con­tra la llen­gua cata­lana, i els ciu­ta­dans de Cata­lu­nya no podem res­tar-hi impas­si­bles, fent d'espec­ta­dors encu­ri­o­sits o neu­trals, en una acti­tud suïcida.

Òmnium, l'Obra i Acció Cul­tu­ral fan una tasca posi­tiva, però la seva dinàmica acaba sent estric­ta­ment regi­o­nal, “autonòmica”. Són pre­sents en les grans cele­bra­ci­ons de cadascú (Premi d'Honor, Octu­bre, 25 d'abril, Santa Llúcia, Nit de la Cul­tura a les Bale­ars) i no gaire més, a nivell glo­bal de Països Cata­lans. La vaga pro­mo­guda pels Jubi­lats de Mallorca era i és una bona opor­tu­ni­tat per fer palès l'àmbit de la llen­gua i la seva uni­tat. Fóra dema­nar molt, posem per cas, que aques­tes enti­tats orga­nit­zes­sin, fins a cul­mi­nar el dia de Sant Jordi, una cadena per la llen­gua de deju­nis simul­ta­nis de diver­ses per­so­nes a cada lloc, d'uns pocs dies, de Per­pinyà a Ala­cant, de Maó a For­men­tera, per visu­a­lit­zar en una xarxa de ciu­tats la soli­da­ri­tat entre els par­lants d'un mateix idi­oma, la seva capa­ci­tat de resistència i la seva volun­tat de per­du­ra­bi­li­tat i nor­ma­li­tat plena en el futur? Mai cap llen­gua no ha fet un gest simbòlic així i no dubto que la notícia dona­ria la volta món. Però això ha d'orga­nit­zar-ho qui tin­gui ins­tru­ments per fer-ho. Gent anònima i gent cone­guda en qual­se­vol àmbit, units pel vin­cle de la llen­gua, acon­se­gui­rien un ressò ini­ma­gi­na­ble: fut­bo­lis­tes, can­tants, actors, músics, escrip­tors, empre­sa­ris, pro­fes­sors, mes­tres, pin­tors, escul­tors, peri­o­dis­tes, fun­ci­o­na­ris, emple­ats, page­sos, boti­guers, pale­tes, ope­ra­ris, pes­ca­dors, atu­rats...

Som una llen­gua sense un mer­cat nor­mal, amb grans difi­cul­tats per acce­dir a la pro­ducció cre­a­tiva, edi­to­rial o musi­cal. Els lli­bres fets a Bar­ce­lona es tro­ben en llocs espe­ci­a­lit­zats, de Per­pinyà a Ala­cant, de Palma o Eivissa a Andorra, però no a l'inrevés. Obte­nir certs títols és una pro­esa i el pri­mer escull ja és conèixer-ne l'existència. La manca de comu­ni­cació inter­di­a­lec­tal en català, allò que és nor­mal en les altres llengües, sen­tir-ne les vari­ants d'un mateix idi­oma habi­tu­al­ment a la ràdio i a la tele­visió, en el nos­tre cas no és un fet nor­mal sinó exòtic, estrany, sor­pre­nent. Em revolto cada cop que, des d'algun mitjà audi­o­vi­sual hi ha qui fa broma fotent-se d'algun per­so­natge per la seva fonètica mallor­quina o valen­ci­ana, adduint-ne incom­pren­si­bi­li­tat, en una con­cepció de l'humor típica­ment espa­nyola. No com­prenc com algú pugui riure's de com parla un altre, en comp­tes de plo­rar davant la pròpia ignorància i dema­nar-se el perquè de l'absència de comu­ni­cació entre els dia­lec­tes cata­lans, de forma viva, fresca i espontània, com passa amb l'andalús, el cas­tellà o l'argentí. Si dar­rere la mateixa llen­gua hi ha tot un poble, és qüestió que ho demos­trem, més enllà dels dis­cur­sos.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.